Com trobar instruments de corda,vent i percussió en l’Art

Cal copiar d’aquest bloc alguna de les referències que porta l’instrument que vos interessi i buscar imatges pel google.



Comentaris tancats a Com trobar instruments de corda,vent i percussió en l’Art

Corda, Vent i Percussió

Aquest
bloc sobre els instruments de Corda, Vent i Percussió a través de l’Art es troba en construcció ja
que anirem entrant altres instruments i ampliant els que ja es poden
veure.

Els dibuixos, només pretenen ser una referència perquè vos animeu a buscar aquestes obres d’art.

Les autores del bloc són:

Caterina Ramis Cabrer, professora de Català i aficionada a la música.

Montse Soler Mestres, professora de Música i autora dels dibuixos.

Feu clic a links si voleu veure altres treballs nostres.

 

Mail de contacte: artinstruments@gmail.com

 



Comentaris tancats a Corda, Vent i Percussió

Corda, Vent i Percussió

Aquest
bloc sobre els instruments de Corda, Vent i Percussió a través de l’Art es troba en construcció ja
que anirem entrant altres instruments i ampliant els que ja es poden
veure.

Els dibuixos, només pretenen ser una referència perquè vos animeu a buscar aquestes obres d’art.

Les autores del bloc són:

Caterina Ramis Cabrer, professora de Català i aficionada a la música.

Montse Soler Mestres, professora de Música i autora dels dibuixos.

Feu clic a links si voleu veure altres treballs nostres.

 

Mail de contacte: artinstruments@gmail.com

 



Comentaris tancats a Corda, Vent i Percussió

Cordòfons

Origen dels Cordòfons



Títol:
Arquers.

Tècnica:
pintura rupestre.

Ubicació:
Coves prehistòriques de Dos Aguas, València.

Comentaris:
es creu que els instruments de corda, com el violí o l’arpa, tenen
els seus orígens en l’arc de caça; amb ell, els homes primitius
haurien sentit que produïa sons com el “pizzicato” (pessigant la
corda de l’arc amb els dits).

 



Títol:
Bruixot musical (Le petit sorcier à l’arc musical).

Tècnica:
dibuix d’un gravat rupestre.

Ubicació:
Cova prehistòrica de Les Trois Frères, França.

Comentaris:
després d’haver descobert el “pizzicato” l’home primitiu es
posà un dels extrems de l’arc a la boca, fent aquesta de caixa de
ressonància, per augmentar-ne el so. Només faltaria fregar l’arc
amb un altre i ja tenim els orígens del violí.



     Els instruments cordòfons produeixen el so per la vibració d’una
o més cordes (de metall, de tripa o de fibres sintètiques) més o
menys tenses; per afinar les cordes es regula la tensió amb el
claviller. Com més tensa és la corda més agut és el so. Com més
llargues i gruixudes són les cordes més greu és el so. Aquests
instruments tenen una caixa de ressonància que pot ser de diverses
formes i que serveix per ampliar la sonoritat. L’altura dels sons
es pot obtenir de dues maneres diferents: escurçant amb els dits la
longitud de la corda o bé fent que l’instrument disposi d’un
nombre de cordes suficients en longituds decreixents.

Com hem vist, el
més antic de tots els cordòfons és l’arc musical que podria
tenir els seus orígens en l’arc de caça. Els cordòfons es
divideixen en tres tipus d’instruments: de corda fregada amb arquet
(com el violí), de corda polsada amb els dits (com la guitarra) o
pinçada amb plectre (com la mandolina) i de corda percudida per
mitjà de martellets (com el piano).

L’Arpa

Veure el bloc: http://arpa.bloc.cat

 

La Fídula

La fídula és una viola d’arc medieval que trobem en diferents models:



Època:
Medieval.

Ubicació:
Santiago de Compostela.



Artista : Alfons X el Savi (1221 Toledo.1284 Sevilla).

Títol:
Cantigas de Santa María.

Tècnica
i data
:
miniatures dibuixades al còdex de les cançons, acabades abans del
1284.

Època:
segle XIII, època medieval.

Ubicació:
Biblioteca de l’Escorial.

 

El Rabec

 



Artista:
Guido di Pietro da Mugello.

Títol:
Àngel músic (detall del Tabernacle del Liners).

Tècnica
i data
:
tremp sobre taula del 1433.

Època:
segle XV, Gòtic/Renaixement.

Museu:
Museo de San Marcos, Florència.


La Lira "da braccio"

 



Artista:
Raffaello Sanzio (Rafael), (1483 Urbino-1520 Roma).

Títol:
Parnàs (detall d’Apol·lo).

Tècnica
i data
: oli del 1511.

Època:
segle XVI, cinquecento, Renaixement italià.

Museu:
Museu del Vaticà, Roma.


Cometaris:
la lira de braç és un tipus de viola amb dues cordes de ressonància
addicionals; aquest instrument fou emprat durant el Renaixement (molt
conegut a Itàlia durant els segles XV i XVI). Derivada de la fídula
medieval, la lira “da braccio” és un important predecessor del
violí i la viola actuals. Tenia set cordes, dues de les quals,
lliures i situades fora del diapasó, eren de ressonància; aquestes
servien per a fer els bordons (notes aguantades) i estaven afinades a
l’octava. Com podem veure a la pintura, aquest instrument tenia un
claviller en forma de cor o de fulla amb clavilles frontals. També
podem observar els calats en forma de “c”. El diapasó no tenia
trasts, encara que hi havia algun model que en duia. La tècnica
d’interpretació de la lira “da braccio” era molt difícil, en
part degut a la poca alçada del pont; per tant, es destinava sovint
a l’execució d’acords en l’acompanyament del cant. Un destacat
intèrpret de la lira “da braccio” fou Leonardo da Vinci
(1452-1519), que en va construir una amb claviller en forma de cara.
Aquest instrument es va deixar d’emprar cap el 1660.

 

El Violí

 



Artista : Diego Rodríguez de Silva Velázquez (1599 Sevilla- 1660 Madrid).

Títol:
Els tres músics.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1616/21.

Època:
segle XVII, Barroc, escola espanyola.

Museu:
Gemäldegalerie, Berlín.

     Aquesta és una de les primeres pintures espanyoles on apareix el violí.

     La forma actual, pròpia de la família del violí, prové de
principis del segle XVI i deriva de la viola “da braccio”. Des
dels seus inicis violins, violes, violoncels i contrabaixos tenien
quatre cordes (i sense trasts) a diferència de les violes “da
gamba” (les greus) que en tenien sis (i amb trasts al mànec). Amb
tot, el seu grau més alt de perfeccionament artístic i tècnic no
va ser fins els segles XVII i XVIII, gràcies a la dedicació i
l’esforç dels violers de Cremona (Itàlia), tal com els Amati i
Stradivarius (aquests instruments tenen una gran complexitat, ja que
estan formats per moltes peces diferents). La major part d’intruments
d’aquests luthiers pertanyen a particulars, però alguns es poden
admirar al Museu de la Música de Barcelona o bé al Museu del
Conservatori de París (entre altres).

 



Artista: Gerrit, Gerard Dou (1613 Leiden- 1675 Leiden).

Títol:
Violinista.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1653.

Època:
segle XVII, Barroc holandés, escola de Delft.

Museu:
Liechtenstein Museum, Viena.



     Com podem
observar a la pintura es veu que hi havia hagut algun violí de tres
cordes entre els primers que es van construir a la primera meitat del
segle XVI. Pel que fa referència als instruments de corda fregada,
el 1556 Jambe de Fer fa fixar el seu nombre en quatre (tal com eren
la majoria de violins construïts fins aleshores) en descriure’ls i
explicar les seves afinacions. Se sap que el luthier cremonès Andrea
Amati havia construït almenys dos violins de tres cordes de 1542 i
1546, però els dos han desaparegut, tot i que hi ha constància que
en el s XIX encara es conservaven; un testimoni de tot això el tenim
en aquesta pintura.

 


 

Artista:
Jan Kupecky (1667 Bazin-1740 Nuremberg).

Títol:
Jove noi amb violí.

Tècnica
i data
: oli sobre tela; se’n desconeix la
data exacta.

Època:
finals dels segle XVII, Barroc.

Museu:
Museum of Fine Arts, Budapest.

     Però el més normal és que el violí tingui quatre cordes. com es veu en aquesta pintura. En aquest
instrument hi podem distingir quatre parts fonamentals, que són
també comunes als altres instruments de la família (viola,
violoncel i contrabaix): 1) la caixa de ressonància que consta de:
a) la tapa, que té uns calats en forma d’efa per on surt el so, b)
el fons, lleugerament bombat, c) l’ànima (vareta cilíndrica posada sense
encolar entre el fons i la tapa que permet que aquesta resisteixi la
pressió del pontet sobre el qual es recolzen les cordes), i d) els
riscles, que constitueixen els costats de la caixa; 2) el mànec,
també anomenat batedor o diapasó, sense trasts, que aguanta les
clavilles a l’extrem superior; 3) les cordes (que són quatre) i
les clavilles (també quatre) que serveixen per a afinar les cordes
tensant-les o destensant-les; i 4) l’arquet (que porta una metxa de
crins de cavall) que serveix per fregar les cordes.

 



 

Artista:
Eugène Delacroix (1798
Charenton-Saint-Maurice
-1863 París).

Títol:
Niccolo Paganini.

Tècnica
i data
:
oli sobre cartró del 1830.

Època:
segle XIX, Romanticisme.



     Dins la
família de corda fregada aquest és l’instrument agut; té la
caixa de ressonància petita (uns 35 cm) i té un pes d’uns 400
grams. Les seves quatre cordes estan afinades per quintes: sol, re,
la, mi, en sentit ascendent. L’arquet té una longitud d’uns 72
cm. L’extensió del violí pot arribar a les tres octaves i mitja,
i en mans de virtuosos pot fer notes més agudes. Violinistes famosos
han estat Niccolo Paganini (1782-1840), Pablo Sarasate (1844-1908),
George Enesco (1881-1955), Fritz Kreisler (1875-1962), David Oistrakh
(1908-1974) i Yehudi Menuhin (1916-1999). Com a instrument solista
existeixen moltes peces per a violí sol i també concerts per a
violí i orquestra. Com a instrument de conjunt sol fer la melodia
principal, mentre que quan acompanya pot ser molt suau. El violí
utilitza molts recursos com el “pizzicato”, el “trèmolo”, el
“vibrato” o el “collegno”; el “collegno” consisteix a
tocar les cordes amb la fusta de l’arquet (produeix un so
salvatge), com en tenim un exemple en l’obra “El déu del mal i
el ball dels esperits negres” de la
Suite
escita
de Serguei Prokofiev (1891-1955).

 



 

Artista:
Marc Chagall (1887 Vitebsk –1985
St. Paul de
Vence).

Títol:
Músic (detall).

Tècnica
i data
: tempera i aiguada del 1920.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
Collection the State Tretiakov Gallery, Moscou.

       Aquest violinista ha estat pintat per Marc Chagall, pintor rus
d’origen jueu que va estudiar Art a Sant Petersburg. El 1923 es va
traslladar a viure a París, on ja havia passat uns anys d’estudiant
a partir del 1910. A través dels diferents períodes de la seva
evolució artística ha estat qualificat d’impressionista,
expressionista, simbolista i surrealista. En molts dels seus quadres
surrealistes domina el color verd; era un artista unint elements
suposadament incompatibles. Chagall ens presenta un art màgic, ple
de folklore i fantàstic, on tot és possible, com per exemple el
color del personatge i gent que vola. En el seu art apareixen
constantment elements del folklore rus. Si escoltem músiques
populars de Rússia veurem que el violí i la balalaica en són dos
elements imprescindibles. Els instruments musicals apareixen una i
altra vegada a les pintures d’aquest artista, i els violinistes hi
tenen una presencia notable. Aquest símbol del violí reflecteix el
destí del jueu errant, que en els seus continus desplaçaments troba
la companyia i el consol en els instruments musicals.

 



Artista: Josep Clarà i Ayats (1878 Olot-1958 Barcelona).

Títol:
Èxtasi.

Tècnica
i data
:
escultura en guix del 1903.

Època:
segle XX.

Museu:
Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot (Girona).

 

Més iconografia del violí:

1)Artista:
Dirck van Baburen (1590 Utrech-1624 Utrech).



Títol:
Concert.

Tècnica
i data:
detall d’un oli sobre tela del 1623.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
The Hermitage, St. Petersburg.

2) Artista:
Gerard van Honthorst (1590 Utrech-1656 Utrecht).



Títol:
Violinista.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1623.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Rijksmuseum,
Amsterdam.

3) Artista:
Gerard van Honthorst (1590 Utrech-1656 Utrecht).



Títol:
Violinista alegre amb un vas de vi.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1624.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Museo
Thyssen Bornemisza, Madrid.

4) Artista:
Pieter Claesz (1597 Steinfurt-1661 Haarlem).



Títol:
Vanitas.

Tècnica
i data:
oli sobre fusta; se’n desconeix la data.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:

Germanisches Nationalmuseum,

Nürernberg, Alemanya.

5) Artista:
Pieter Claesz (1597 Steinfurt-1661 Haarlem).



Títol:
Vanitas, Natura morta amb espinari.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1628.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Rijksmuseum, Amsterdam.
 



6) Artista:
Hendrick Terbrugghen (1588 Deventer-1629 Utrecht).


Títol:
El Concert.


Tècnica
i data: oli sobre tela del 1629.


Època:
S. XVII, Barroc holandès.


Museu:
Galleria Nazionale d´Arte Antica, Roma.



7)Artista:
Sebastian Stoskopff (1597 Strasbourg- 1657 Idstein).

Títol:
Els cinc sentits, estiu. Forma part d’un conjunt de quatre
quadres.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1633.

Època:
segle XVII, Barroc francès.

Museu:
Musée de l’Oeuvre de Notre Dame, Strasbourg.

8)Artista:
Evaristo Baschenis (1617 Bergamo -1677 Bergamo).



Títol:
Natura morta amb instruments musicals i petita estàtua clàssica.

Tècnica
i data: oli sobre tela del 1645.

Època:
segle XVII, Barroc italià, escola de Bergamo.

Museu:
Accademi Carrara, Bergamo.

9)Artista:
Bartolomé Esteban Murillo (1617 Sevilla- 1682 Sevilla).



Títol:
Visió de Sant Francesc.

Tècnica
i data: oli sobre tela del 1645/46.

Època:
segle XVII, Barroc, escola espanyola.

Museu:
Academia de San Fernando, Madrid.

10) Artista:
Gerard Dou (1613 Leiden -1675 Leiden).



Títol:
El violinista.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1665.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
The Hermitage, St. Petersburg.

11)Artista:
Jan Steen (1625/26 Leiden -1679 Leiden).



Títol:
The
World Turned Upside Down.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1663.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Kunsthistoriches
Museum, Viena.

12) Artista:
Jean Baptiste Oudry (1686 París-1755 Beauvais).



Títol:
Estudi amb instruments.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1713.

Època:
segle XVIII, Barroc francès.

Museu:
Staatliches Museum, Schwerin, Alemanya.



13)Artista:
Pietro Longhi (1702 Venècia-1785 Venècia).

Títol:
El concert.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1741.

Època:
segle XVIII, Barroc.

Museu:
Gallerie dell’Accademie, Venècia.

14) Artista:
Francesco de Mura (1696-1782, pintor italià).



Títol:
Al·legoria de les Arts.

Època:
segle XVIII, Neoclassicisme.

Museu:
Musée du Louvre, París.



15) Artista:
Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780 Montauban- 1867 París).

Títol:
Paganini.

Tècnica
i data:
dibuix del 1819.

Època:
segle XIX, Neoclassicisme francès.

Museu:
Musée du Louvre, París.



16) Artista:
Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes).

Títol:
Pallasso.

Tècnica i data:
oli sobre tela del 1868.

Època:
segle XIX, impressionisme.

Museu:
Kroller-Muller State Museum, Oterlo, Netherlands.

17)Artista:
Henri Matisse (1869 Le Cateau Cambrésis-1954 Nice).



Títol:
Músic.

Tècnica
i data:
pintura sobre tela del 1907.

Època:
segle XX, Fauvisme, art francès.

Museu:
The Museum of Modern Art, Nova York.

18)Artista:
Àngel Planells (1901 Cadaqués- 1989 Barcelona).



Títol:
sense títol.

Tècnica
i data:
oli sobre tela sense data.

Època:
segle XX, Realisme.

Museu:
Fundació Àngel Planells, Blanes.

19) Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Aranya de nit…esperança.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1940.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
The Salvador Dali Museum, Sant Petersburg.



20) Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Instrument massoquista.

Tècnica
i data:
oli sobre tela 1933/4.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
Col·lecció particular.



21)Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Harmonia musical.

Tècnica
i data:
aquarel·la sobre cartró 1976.

Època:
segle XX, Surrealisme.

22) Artista:
Fernando Botero (colombià nascut el 1932).



Títol:
Violinista.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1998.

Època:
segle XX, Art Contemporani.

 



Comentaris tancats a Cordòfons

Cordòfons II

La Viola



Artista:
Georges Braque (1882 Argenteuil-sur-Seine – 1963 El Havre).

Títol: Viola.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela de 1912.

Època:
segle XX, art cubista.

Comentaris:
la viola és un instrument de corda fregada amb arquet que pertany a
la família del violí i, com ell, deriva de la “viola da braccio”.
És una mica més gran que el violí-la caixa té uns 45 cm-, però
la seva forma és idèntica i es toca de la mateixa manera. Les
quatre cordes que té estan afinades per quintes: Do, Sol, Re, La
(una quinta inferior al violí). La seva sonoritat és una mica més
greu que la del violí, ja que té les cordes més llargues i un xic
més gruixudes, i és més aguda que la del violoncel. Els
compositors eviten emprar-la en els sons aguts ja que és en el
registre central i greu on el seu so resulta suau, càlid, expressiu
i malenconiós.

Creada al s XVI en la seva forma actual, ha tingut el
paper d’acompanyant del violí fins cap a la segona meitat del s
XVIII. En alguns quartets de Haydn, Mozart i, sobretot, Beethoven la
viola té parts interessants i passatges de dificultat. Per sentir la
diferència entre violí i viola hi ha la “Simfonia concertant per
a violí i viola” de W.A. Mozart (1756-1791). Al s XIX Hector
Berlioz (1803-1869) va dedicar la part de la viola de “Harold a
Itàlia” a Niccolò Paganini (1782-1840), que a més de violinista
era un brillant violista. Alguns compositors del s XX han emprat la
viola com a solista, com al “Concert per a viola” de Béla Bartók
(1881-1945).

 

La Viola da Gamba

 



Artista: Eustache le Sueur (1616 París-1655 París).

Títol:
Les Muses Melpòmene, Erat i Polímnia.

Tècnica
i data
: oli sobre fusta del 1652/55.

Època:
segle XVII, Barroc.

Museu:
Musée du Louvre, París.

Comentaris:
la viola “da gamba”, que té els seus orígens en la viola d’arc
medieval, va ser emprada a Europa des de finals del s XV fins al s
XVIII. Els instruments de la família de les violes “da gamba”
s’anomenen així perquè eren tocades posades damunt, davant o
entre els genolls, en contraposició a les violes “da braccio”.
N’hi havia de diferents mides, les més usuals: viola discant o
“pardessus” de viola (soprano), viola tenor, viola “da gamba”
(baix) i “violone o contrabasso da gamba” (contrabaix) que va
aparèixer a mitjans del s XVI. El baix de viola de gamba, que és el
que veiem a la imatge, és comparable a l’actual violoncel; es
distingeix per: a) sis cordes, b) batedor o diapasó ample i amb
trasts (no es veuen a la pintura), c) calats normalment en forma de
C, i d) aguant de l’arquet amb la mà girada cap a baix. Aquestes
diferències es poden observar a la fitxa sobre el violoncel
(d’aquest mateix treball, pintat per Róbert Berény), així com el
claviller, que en la viola de gamba portava, moltes vegades, un cap
tallat.

Actualment, el músic i
director català Jordi Savall (nat el 1941) s’ha preocupat per
revaloritzar aquest instrument, pràcticament oblidat, tot emprant-lo
en concerts de música antiga, com per exemple en les “Tres sonates
per a viola de gamba i clavecí” de J. S. Bach (1685-1750).

 

El Violoncel



Artista:
Pompeo Batoni
(1708
Lucca – 1787 Roma).

Títol:
Retrat de Luigi Boccherini.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1764/67.

Època:
segle XVIII, Classicisme.

Museu:
Col·lecció privada.



       En plena competència entre la viola da gamba i el violoncel,
Boccherini escollí el darrer i fou a París per fer-se sentir com a
solista d’aquest instrument als “Concerts spirituels” el 1768,
amb molt èxit.

     El violoncel té quatre cordes, com els altres membres de la família
del violí, i la seva afinació per quintes (Do, Sol, Re, La) és una
octava més greu que la viola; té un “pizzicato” (puntejant amb
els dits) més potent i profund que el violí. La seva extensió
normal és de tres octaves i mitja però pot arribar a cinc en
virtuosisme. 



Aquest
instrument fou adoptat molt més tard que el violí; va ésser Antoni
Stradivarius qui en va fixar el patró cap a 1680. Derivat de la
viola “da gamba” va haver de competir amb aquesta durant molt
temps com a baix de la família dels violins fent acompanyament. La
primera vegada que el violoncel fou emprat com a solista va ser en el
“Ricercare per violoncello solo”(1686) de l’italià Domenico
Gabrielli. Dins l’orquestra, les qualitats melòdiques de
l’instrument no foren explotades, excepte en les parts concertants,
fins a les simfonies de Beethoven. Per sentir les moltes
possibilitats de timbre, efectes i sonoritats del violoncel va bé
escoltar l’obra del català Joan Guinjoan “Música per a
violoncel i orquestra” (estrenada a Barcelona el 1980).

 

 El Contrabaix

 

 



Artista:
Jean Dubuffet (1901 Le Havre–1985 París).

Títol:
Gran Jazz Band (detall).

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1944.

Època:
segle XX, art contemporani francès.

Museu:
The Museum of Modern Art, Nova York.

Comentaris:
en aquesta pintura podem observar com el contrabaixista toca
l’instrument directament amb els dits fent “pizzicato” (sense
arc); d’aquesta manera marca el ritme típic del jazz.

El contrabaix també el trobem a la cobla catalana; el podeu veure a les següents pintures:



1) Artista:
Xavier Nogués (1873 Barcelona-1941 Barcelona).

Títol:
La sardana.

Tècnica
i data:
oli sobre tela de 1939.

Època:
segle XX, Noucentisme.

Museu:
Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú, Garraf.


Comentaris:
El contrabaix
de la cobla es situa al costat del segon fiscorn, a la fila del
darrera. La seva introducció a la cobla no es produí fins a
mitjans del segle XIX quan el compositor Pep Ventura (1817-1875) va
constituir la cobla moderna. Popularment, el contrabaix de la cobla
es coneix amb el nom de “verra”.



2) Artista:
Xavier Nogués i Casas (1873-1941 Barcelona).

Títol:
La Cobla.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1940.

Època:
segle XX, Noucentisme.

Museu:
Museu d’Art Modern, Barcelona.



3) Artista:
Xavier Nogués i Casas (1873 Barcelona-1941 Barcelona).

Títol:
Interludi de sardanes.

Tècnica
i data:
oli sobre tela; se’n desconeix la data.

Època:
segle XX, Noucentisme.

Museu:
Museu de l’Abadia de Montserrat.

Comentaris:
el contrabaix pertany a la família del violí i té quatre cordes
(ha variat de tres a sis) però el que s’utilitza a la cobla
catalana en sol tenir tres d’afinades en “Sol”, “Re” i “La”
(d’agut a greu). Actualment hi ha cobles que fan servir el
contrabaix d’orquestra o sigui de quatre cordes. Aquestes
s’acostumen a pinçar amb els dits fent “pizzicato” per tal de
marcar el ritme de la sardana, ja que aquesta és la principal funció
del contrabaix dins la cobla. Hi ha poques sardanes obligades de
contrabaix, una d’elles és “En Cacaliu”, del compositor
Joaquim Serra (1907-1957) on aquest instrument fa de solista tot
interpretant un fragment melòdic amb arquet.

 

Més iconografia del contrabaix:




1) Artista:
Paolo Veronese (1528 Verona-1588 Venècia).

Títol:
Les noces de Canà.

Tècnica
i data
:
pintura de 1563.

Època:
segle XVI, Manierisme venecià.

Museu:
Musée du Louvre, París.

 



2) Artista:
El Greco, Doménikos Theotokópoulos (1541 Heraklion, Grècia- 1614
Toledo).

Títol:
Immaculada Concepció.

Tècnica
i data
: oli sobre tela (detall) de
1607/1613.

Època:
segle XVII, Renaixement hispànic, manierisme.

Museu:
Museo de la Santa Cruz, Toledo.

 

3) Artista:
Raoul Dufy (1877 Le Havre- 1953 Forcalquier, França).



Títol:
Concert.

Època:
segle XX, Fauvisme.

Comentaris:
en aquesta pintura, tot i que segurament es tracta d’un concert per
a piano i orquestra, veiem com els contrabaixos hi són molt ben
representats a l’esquerra.

 

4) Artista: Fernando Botero (colombià nascut el 1932).


Títol:
Dancing in Colombia.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela de 1980.

Època:
segle XX, Art Contemporani.

Museu:
The Metropolitan Museum of Art, Nova York.

 

 

La Guitarra (cordòfon polsat o pinçat)

 



Artista:
Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes).

Títol:
Jove noia espanyola tocant la guitarra.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1898.

Època:
S. XIX, Impressionisme.

Museu:
The National Gallery of Art, Washington.



Comentaris:
els orígens de la guitarra són incerts i les hipòtesis són
variades, una d’elles vincula l’instrument a una espècie de
llaüt que ja existia a l’antiga Grècia amb el nom de “pandura”;
el mot “pandura” procedeix del persa “fandur” que donà nom
al “tanbûr”, llaüt de màstil llarg que molt probablement
originà la família de cordòfons polsats o puntejats amb ressonador
i mànec. La guitarra podria haver estat introduïda al nostre país
pels àrabs. El cas és que en el segle XIII a   Espanya es distingia
entre la guitarra moresca (amb fons bombat) i la guitarra llatina
(amb fons pla); aquesta última donà lloc a una mena de guitarra
anomenada “vihuela de mano”. Al segle XVI la “vihuela” es
diferenciava de la guitarra pel nombre d’ordres, ja que la guitarra
en tenia quatre (tres cordes dobles i una de simple) i la “vihuela”
sis; per a la “vihuela” es van publicar set grans tabulatures,
entre les quals hi ha les de Lluís Milà, Luís de Narváez i Alonso
Mudarra. La guitarra espanyola de finals del segle XVI, que substituí
la “vihuela”, comptava amb cinc ordres (nou cordes). A finals del
segle XVIII, la guitarra clàssica ja tenia sis cordes simples (com
les actuals).

 



 



     La guitarra és un instrument de cordes
polsades que consta d´una caixa de ressonància plana, de fusta, en
forma de vuit (la meitat inferior més ampla) i amb un forat al mig,
que té sobreposat un diapasó o mànec amb trasts (com podem veure a
la pintura) on es col·loquen els dits de la mà esquerra. Té sis
cordes subjectes per clavilles a la part superior del mànec
(claviller); les tres cordes agudes són de tripa (o de niló) i les
tres greus filades, o sigui de seda recoberta de metall. L’afinació
del greu a l’agut correspon a les notes següents: Mi, La, Re, Sol,
Si, Mi. Hi ha guitarres de deu cordes emprades principalment en
concerts, com per exemple la que utilitzava el guitarrista Narciso
Yepes (1927-1997). La guitarra permet diversitat de timbres i
expressions; les cordes es puntegen amb l´ungla o amb les gemes dels
dits i es poden fer trinats, vibratos, trèmolos…Es pot tocar
puntejant o rascant (acords arpegiats ràpids). La notació dels
acords s´acostuma a fer per un sistema de xifrats que pot ésser de
dues maneres: a) posant el nom de l´acord amb lletres: “A, B, C,
D, E, F, G” per al mode major, i “a, b, c, d, e, f, g” per al
mode menor, que corresponen a les notes la, si, do, re, mi, fa, sol;
i b) amb el gràfic de la posició dels dits de la mà esquerra que
indica el to i la forma de l´acord.

La guitarra
clàssica, tal i com la coneixem en els nostres dies, deu les seves
principals innovacions al constructor andalús Antonio Torres Jurado
(1817-1892).


 

 


 Aquest instrument ha tingut molts mètodes. El primer tractat de
guitarra espanyola va aparèixer curiosament a Barcelona amb el títol
de “
Guitarra española
de cinco órdenes

(1596), de Joan Carles Amat; conté uns gràfics de com posar els
dits de la mà esquerra per tocar cadascun dels acords (tabulatura).
Un altre tractat important i molt complet fou el de Gaspar Sanz:
Instrucción de música
sobre la guitarra española

(1677), que inclou indicacions de com acompanyar amb la guitarra;
conté tres llibres, el primer dels quals és de caràcter elemental
(afinació, notació, maneres de tocar, ornaments…), el segon
ensenya “los sones del punteado” principals d’Espanya i el
tercer llibre conté composicions de dificultat i de gran bellesa.
Sanz donà instruccions sobre dues maneres de tocar: rascant i
puntejant.

Al
segle XIX, amb Ferran Sors trobem la sensibilitat del primer
romanticisme
; l’any 1825 es
féu a París la primera edició de les seves seixanta-cinc obres per
a guitarra: estudis, fantasies i alguna sonata; aquest seu “
Gran
Mètode de Guitarra

era conegut a tot Europa. Tampoc podem oblidar Dionisio Aguado, que
va fer un “
Mètode
de Guitarra

publicat el 1820.

 



     La guitarra és un
instrument popular molt emprat en els cants i en les danses
folklòriques espanyoles (jotes, flamenc…), i alhora també és un
instrument de música clàssica. Fernando Fernandiere va ser un dels
primers a marcar diferències entre la guitarra popular i la guitarra
de concert; fou autor del mètode Art de tocar la guitarra
espanyola per música
(1799). Luigi Boccherini (1743-1805) va
ésser un gran impulsor de la guitarra dins la música de cambra (amb
els famosos “Quintets per a guitarra”). Mauro Giuliani
(1781-1829) introduí els concerts per a guitarra i orquestra. També
hi ha hagut virtuosos de la guitarra com Niccolò Paganini
(1782-1840), que tocava la guitarra tan bé com el violí, i Andrés
Segovia (1893-1987), gran guitarrista que elevà la guitarra a
instrument de concert.

La guitarra té moltes possibilitats expressives; en
tenim un exemple en les obres del castellonenc Francesc Tàrrega
(1852-1909), que va enriquir l’intrument amb nous recursos i nous
efectes, com a la seva obra “Recuerdos de la Alhambra” anomenat
també “Estudi del trèmolo”. Tàrrega marcà la norma i fixà el
cànon de la moderna tècnica guitarrística espanyola.



la guitarra
és un instrument que està molt difós dins la música popular de
quasi tot Espanya: a Extremadura l’anomenen “guitarrón” (la
seva afinació és una octava inferior a la normal), a València hi
ha l’“octavilla” (de sis cordes dobles), a Múrcia hi ha el
“requinto o guitarrico” (de cinc cordes); a l’Aragó acompanya
la “jota”, a Castella les “seguidillas”, a Mallorca els
“boleros”, a Catalunya la “cançó” i al sud de la península
el “cante hondo” o el flamenc (conegut a nivell mundial).

El
toque
és el nom que rep l’acompanyament del “cante” flamenc (al
principi els cants s’interpretaven sense la guitarra fins que es
van començar a cantar en públic als cafès a principis del segle
XIX); excepte pocs casos, el “tocaor” flamenc no sap teoria
musical, sinó que improvisa. El guitarrista andalús alterna el
rascat amb el puntejat, també fa “trémolos” i cops sobre la
caixa de l’instrument. Hi ha grans “tocaores” que s’han
convertit en concertistes, com Manolo Sanlúcar i Paco de Lucía. La
guitarra flamenca va tenir importants innovacions, en la seva
construcció, fetes per Antonio Torres Jurado cap a mitjans del segle
XIX: fustes més lleugeres, cos i màstil més estret, cordes
tensades més a prop del diapasó i plaques de protecció a la tapa
per salvar-la dels cops del “toque”; tot això en favor d’una
major agilitat i virtuosisme.

 



la guitarra
no és només un instrument espanyol, sinó que també ha tingut molt
èxit a altres països com Portugal, Itàlia, Anglaterra i, sobretot,
França; això queda demostrat en les pintures franceses que
existeixen amb aquest instrument. El portuguès Nicolás Doizi de
Velasco (1590-1659), que fou músic de la cort del rei Felip IV a
Madrid, publicà a Nàpols el tractat “
Nuevo
modo de cifra para tañer la guitarra con varieda
d”;
aquest llibre generà un corrent italià a favor de l’instrument
espanyol. D’altra banda, el guitarrista i compositor italià més
conegut de la seva generació fou Francesco Corbetta (1615-1681), que
s’establí a la cort del rei Carles II d’Anglaterra; un deixeble
de Corbetta, el francès Robert de Visée (1660-1720), va ser un dels
millors intèrprets de l’escola barroca francesa. Ja en el segle
XIX destacà el guitarrista francès Napoleó Coste (1806-1883), que
va estar a l’alçada dels espanyols Dionisio Aguado (1784-1849) i
Ferran Sors (1778-1839).

A
Amèrica també hi ha hagut grans guitarristes com Heitor Villa-Lobos
(Brasil1887-1959) que fou un brillant compositor per a la guitarra
del segle XX.

A
l’actualitat sobresurten les figures de Julian Bream (1933
Londres), John Williams (1941 Melbourne, Austràlia), que ha estat
deixeble d’Andrés Segovia (1893-1987), i el francès Roland Dyens
(1955).

 

Iconografia de la guitarra (pintures amb guitarres):

 



1) Artista:
Alfons X el Savi (1221 Toledo- 1284 Sevilla).

Títol:
Cantigas de Santa María (Cantiga 150).

Tècnica
i data
:
miniatures dibuixades al còdex de les cançons, acabades abans del
1284.

Època:
segle XIII, època medieval.

Ubicació:
Biblioteca de “El Escorial”.

Comentaris:  guitarra moresca (amb fons bombat, la veiem a la dreta) i la
guitarra llatina (amb fons pla, la veiem a l’esquerra.

 



2) Artista:
Jean-Antoine Watteau (1684 Valenciennes-1721 Nogent-sur-Marne).

Títol:
Mezzetin.

Tècnica i data:
oli sobre tela del 1718-20.

Època:
segle XVIII, Rococó.

Museu:
Metropolitan Museum of Art, Nova York.

 



3) Artista:
Edouard Manet (1832 París-1883 París).

Títol:
Lliçó de música.

Tècnica i data:
oli sobre tela del 1861.

Època:
S. XIX, Impressionisme.

Museu:
col·lecció privada.

 



4) Artista:
Pablo Ruiz Picasso (1881 Málaga –1973 Mougins).

Títol:
El guitarrista cec.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1903.

Època:
segle XX, pintura espanyola, període blau de Picasso.

Museu:
The Art Institute, Xicago.

        


5) Artista:
Ramon Bayeu (1746 Saragossa- 1793 Aranjuez).

Títol:
Noi tocant la guitarra.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1786.

Època:
segle XVIII, Neoclassicisme, escola espanyola.

Museu:
Museo del Prado, Madrid.

 



6) Artista:
Henri Matisse (1869 Le Cateau Cambrésis-1954 Nice).

Títol:
Música.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1939.

Època:
segle XX, Fauvisme, art francès.

Museu:
Albright-Knox Art Gallery, Buffalo, Nova Jersei.

 



7) Artista:
Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes).

Títol:
Dona tocant la guitarra.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1880.

Època:
S. XIX, Impressionisme.

Museu:
Musée des Beaux-Arts, Lyon, França.

 



8) Artista: Pablo Ruiz Picasso (1881 Málaga
–1973 Mougins).

Títol:
Arlequí amb guitarra.

Tècnica
i data
: oli sobre fusta del 1918.

Època:
S. XX.

Museu:
Col·lecció H. Berggruen, París, França.

 

 

 

9) Artista:
Joaquim Vayreda i Vila.

Títol:
sense títol.

Tècnica
i data
:
oli del 1864.

Època:
segle XIX.

Museu:
Museu Comarcal de la Garrotxa.

 

10) Els pintors que més han representat la guitarra són els cubistes. Podeu veure guitarres en pintures d’art cubista dels següents autors:

Georges Braque.

Picasso.

Juan Gris.

 

Per exemple:



Artista: Juan Gris (pintor espanyol
1887-1927).

Títol: Arlequí amb guitarra.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1919.

Època:
segle XX, art cubista.

Museu:
Galerie Louise Leiris, París.

 





Comentaris tancats a Cordòfons II

Cordòfons III

 

El Piano (cordòfon percudit)



Artista:
Pablo Ruiz Picasso (1881 Màlaga –1973 Mougins).

Títol:
El piano.

Època:
segle XX, oli de 1957.

Museu:
Museu Picasso, Barcelona.

 


Comentaris:
el piano és un dels instruments més emprats del món. Fou inventat
en un moment en què el clavecí s’havia aproximat el màxim
possible a la perfecció, en els primers anys del segle XVIII; el
piano substituí del tot al clavecí en el segle XIX però això no
vol dir que derivi d’aquest instrument ja que clavecí i piano
tenen un mecanisme diferent (el clavecí és cordòfon pinçat). En
tot cas, els dos tenen el seu origen en el saltiri medieval i, en
concret, el piano en una mena de saltiri de la segona meitat del
segle XIV anomenat “eixaquier” amb el qual es colpejaven les
cordes (en lloc de pinçar-les) amb petits martellets accionats per
un teclat; per tant, el mecanisme del piano es basa en un
descobriment molt antic i fonamental dins la història de la
humanitat: la palanca. L’italià Bartolomeu Cristofori (1665-1732)
fou qui inventà el “fortepiano” (1711), anomenat així perquè
podia fer sons forts i suaus de forma gradual; a l’època de
Cristofori ja existia un instrument de teclat semblant: el
clavicordi, però tenia una sonoritat apagada i un mecanisme
diferent. El nou instrument de Cristofori no va tenir èxit fins
després de la seva mort, amb innovacions d’altres constructors en
el darrer terç del segle XVIII i principis del XIX.



      Des del
primer piano (anomenat “Gravicembalo col piano e forte”) inventat
a Florència per Bartolomeu Cristofori el 1711, i des que l’alemany
Gottfried Silvermann construí dos “pianofortes” (1726) guiat per
Cristofori (que J.S.Bach desestimà per la pulsació pesada i perquè
tenien son aguts massa dèbils), que hi ha hagut constructors que
l’han millorat com l’anglès John Broadword (1732-1812) i el
francès Sebastià Érard (1752-1831), que inventà la mecànica de
doble escapament, cosa que permet una millor precisió en l’atac i
fa possibles les repeticions ràpides.

      Fou a
França on el piano va començar a construir-se industrialment
gràcies als esforços aportats per la firma Pleyel (Ignaz Joseph
Pleyel 1757-1831); treballadors alemanys d’aquestes fàbriques que
van tornar al seu país d’origen, i alguns van anar a Amèrica,
s’emportaren els secrets de les cases Pleyel i Érard (empreses que
es fusionaren el 1931), cosa que donà origen a la fabricació de
pianos alemanys i americans, firmes a les que avui en dia cal afegir
les japoneses.



     A la part
inferior del piano hi ha dos pedals daurats que tenen funcions
diferents. El de l’esquerra (anomenat pedal de piano) fa que els
martellets s’acostin sensiblement cap a l’encordat reduint així
la distància d’atac, cosa que fa que l’embranzida i l’impuls
resultant siguin menors i que el so resulti més suau; dóna el matís
de piano (fluix) i el so esdevé més dolç, menys timbrat. En els
pianos de cua aquest pedal té els mateixos resultats però funciona
diferent ja que tenen un mecanisme que fa que es desplacin
lateralment tots els martellets, de manera que en lloc de percudir
tres cordes només ho fa en dues o una.

El pedal
de la dreta
(anomenat pedal de ressonància)
separa de cop tots els apagadors del cordal, d’aquesta manera tot
l’encordat queda lliure; fa que les cordes continuïn vibrant quan
les mans deixen el teclat i, a més a més, moltes altres cordes
vibren suaument per simpatia (harmònics).

L’invent
dels pedals no va tenir lloc fins a finals del segle XVIII; o sigui
que els primers pianos (piano-forte) inventats per Bartolomeu
Cristofori encara no en duien.

El piano de cua:



1) Artista: Josef Danhauser (1804 Viena- 1845
Viena).

Títol:
Liszt al piano a París.

Tècnica
i data
: oli sobre fusta del 1840.

Època:
segle XIX, Romanticisme.

Museu:
Nationalgalerie, Berlín.

Personatges
que apareixen en aquesta pintura
:

-Franz Liszt
(pianista i compositor).

-Marie
d’Agoult (amant de Franz Liszt que seria mare de Cosima Wagner) als
peus del pianista.

-Alexandre Dumas (escriptor) assegut a
l’esquerra.

-George Sand (escriptora i amant de
Chopin) asseguda a la dreta.

-Victor Hugo (escriptor del
romanticisme francès) al darrera a l’esquerra.

-Nicolo Paganini (violinista,
guitarrista i compositor) al mig.

-Gioachino Rossini (compositor
d’òperes) al darrera a la dreta.

-Ludwig van Beethoven (compositor del
classicisme) en un bust damunt del piano.

-Lord Byron (poeta del romanticisme
anglès) representat en un quadre.



 

2) Artista:
Michail Michailowitsch Jarowoj.

Títol:
Anton Rubinstein.

Tècnica
i data
:
oli de 1890.

Època:
segle XIX, Romanticisme.

Museu:
Museu Glinka, Moscú.



     El piano de cua és el
piano de concert; la majoria de professionals toca amb aquest tipus
de piano ja que té més sonoritat que el vertical. S’han escrit
nombrosos concerts per a piano com a intrument solista i en tenim un
exemple en els concerts per a piano i orquestra de Beethoven; des del
segle XIX que hi ha hagut grans pianistes virtuosos (i alhora
compositors) com Chopin, Liszt i Rubinstein. Compositors com ara
Stravinsky, Copland i Bartók l’han incorporat com a part integral
de l’orquestra. S’ha compost i es compon un ampli repertori per
aquest instrument en peces per a música de cambra i també per a
piano sol.



     El piano de
cua modern està format essencialment d’una taula harmònica, o de
ressonància, d’avet i disposada horitzontalment. Les cordes estan
situades en un marc de ferro (en forma d’arpa) posat damunt
d’aquesta taula; estan tensades, per una banda al marc i per
l’altra al claviller. Per cada nota hi ha tres cordes excepte a la
part greu (que és a l’esquerra del piano) on n’hi ha dues o una
de sola per nota, cada vegada més llargues i més gruixudes (com més
cap a l’esquerra més greu és el so). S’ha calculat que la
tensió que exerceixen les cordes sobre el marc és d’unes vint
tones. El teclat (que és on Dalí situa a Lenin a la pintura) és la
part més visible de tot el mecanisme i a cada tecla li correspon un
martellet que percudeix les cordes d’aquella nota; en els pianos de
cua el joc de martellets està disposat dessota de l’encordat.
L’extensió del piano actual és de set octaves i quart, que
correspon a 88 notes. Notem a la següent pintura una cosa molt curiosa i és
que Dalí no ha pintat els pedals del piano potser amb la intenció
de ressaltar el teclat que és la part més destacable d´aquesta
pintura:

 



3) Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Evocació de l’aparició de Lenin. Al·lucinació parcial. Sis
aparicions de Lenin sobre un piano de cua.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1931.

Època:
S. XX, Surrealisme.

Museu:
Musée National d´Art Moderne. París.

 

Més iconografia del piano:



1)Artista: Henri Matisse (1869 Le Cateau Cambrésis- 1954 Nice).

Títol:
Lliçó de Música.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1917.

Època:
segle XX, Fauvisme, artista francès.

Museu:
Barnes Foundation, Merion, Pensilvània.



2) Artista:
Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes).

Títol:
Filles de Catulle Mendes al piano.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1888.

Època:
S. XIX, Impressionisme.

Museu:
Metropolitan Museum of Art. Nova York.

 

3)



Artista:
Prosper Lafaye (1806-1883).

Títol:
Pierre-Joseph-Guillaume Zimmermann (1785-1853)

Tècnica i data:
oli sobre tela sense data.

Època:
segle XIX, Romanticisme.

Ubicació: Chateau de
Versailles.

Comentaris: Pierre Zimmermann
fou professor de piano del Conservatori de París i també
compositor.

4) 



Artista:
Kurt von Roszinsky.

Títol:
Richard Wagner i el Rei Ludwig II de Baviera.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1886.

Època:
segle XIX, Romanticisme.

Ubicació: Castell de
Neuschwanstein.
 

5) 



Artista: Miklos Barabas (1810-1898),
pintor hongarès.

Títol:
Retrat de Franz Liszt.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1847.

Època:
segle XIX, Romanticisme.

Museu:
Hungarian National Museum, Budapest.

6)



Artista:
Eugène Delacroix (1798
Charenton-Saint-Maurice
-1863 París).

Títol:
Frédéric Chopin i George Sand.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1837.

Època:
segle XIX, Romanticisme.
 

7) 



Artista:
James Abbott Mc Neill Whistler (1834 Lowell, Massachusets – 1903
London).

Títol:
Al piano.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1858/59.

Època:
segle XIX, Romanticisme americà.

Museu:
Taft Museum Cincinnati, Oklahoma.

8)



Artista:
Edouard Manet (1832 París-1883 París).

Títol:
Madame Manet al piano.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1868.

Època:
segle XIX, Impressionisme.

Museu:
Musée d’Orsay, París.
 

9)





Artista:
Paul Cézanne (1839 Aix-en-Provence- 1906 Aix-en-Provence).

Títol: Noia al piano.

Tècnica
i data: oli sobre tela del 1868-9.

Època:
segle XIX, Realisme.

Museu:
Museu de l’Hermitage, Sant Petersburg, Rússia.

10) 



Artista: Francesc Masriera Manovens (1842
Barcelona-1902).

Títol:
Melodia de Schubert.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1896.

Època:
segle XIX, Modernisme.

Museu:
col·lecció privada.
 

11) 



Artista:
Gustav Klimt (1862-1918).

Títol:
Schubert al piano.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1899.

Època:
segle XIX, postromanticisme.

Comentaris:
obra destruïda en un incendi durant la segona guerra mundial.

12)



Artista:
Julius Schmid (1854-1935), pintor austríac.

Títol:
Schubertíada.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1897.

Època:
segle XIX, Romanticisme.
 

13)



Artista:
Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes).

Títol:
Noies al piano.

Tècnica i data:
oli sobre tela del 1892.

Època:
segle XIX, Impressionisme.

Museu:
Musée d´Orsay, París.

14) 



Artista:
Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes).

Títol: Yvonne i Christine
Lerolle al piano.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1897.

Època:
S. XIX, Impressionisme.

Museu:
Musée de l’Orangerie, París.

15) 



Artista:
Pierre Auguste Renoir (1841, Limoges-1919 Cagnes).

Títol:
Dama al piano.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1875.

Època:
segle XIX, impressionisme.

Museu:
Art Institute, Xicago.
 

16) 



Artista:
Raoul Dufy (1877 Le Havre- 1953 Forcalquier, França).

Títol:
Homenatge a Debussy.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1952.

Època:
segle XX, Fauvisme.

Museu:
Musée Malraux, Le Havre, França.

17)



Artista:
Vincent van Gogh (1853 Goot Zunder, Holanda- 1890 Auvers, França).

Títol:
Marguerite Gachet al piano.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1890.

Època:
segle XIX, Neoimpressionisme.

Museu:
Museum of Fine Arts, Basilea.
 

18)



Artista:
Àngel Planells (1901 Cadaqués- 1989 Barcelona).

Títol:
sense títol.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1976.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
Fundació Àngel Planells, Blanes.

19) 



Artista:
Àngel Planells (1901 Cadaqués- 1989 Barcelona).

Títol:
Homenatge a Chopin.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela sense data.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
Fundació Àngel Planells, Blanes.

20)



Artista:
Wassily Kandinsky (1866 Moscou-1944 Neuilly-sur-Seine).
Títol:
La cantant.

Tècnica
i data
: pintura sobre fusta del 1903.

Època:
segle XX, art abstracte.

Museu:
Städtische Galerie im Lembauchhaus, Munich, Alemanya.
 

21)



Artista:
Henri Matisse (1869 Le Cateau Cambrésis-1954 Nice).


Títol:
Lliçó de Piano.


Tècnica
i data: oli sobre tela del 1916.


Època:
segle XX, Fauvisme, artista francès.


Museu:
Museu d’Art Modern, Nova York.

22)



Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Farmacèutic aixecant amb molta precaució la tapa d’un piano de
cua.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1936.

Època:
S. XX, Surrealisme.

Museu:
The Art Institute of Chicago, Illinois.

Instrument:
piano de cua (cordòfon percudit).

Comentaris:
en primer terme es pot veure la figura del compositor Richard Wagner.
 



23)



Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Les fonts misterioses de l’harmonia.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela 1932/3.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
Col·lecció particular.
 

24) 



Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Font necrofílica rajant d’un piano de cua.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1933.

Època:
S. XX, Surrealisme.

Museu:
Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres.

25) 



Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Torre, piano de cua i font.

Tècnica
i data
:
oli sobre coure 1981.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.

26) 

Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Sentimental Colloguy.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1944.

Època:
S. XX, Surrealisme.

Museu:
Col·lecció privada.

27)



Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
L’orquestra vermella.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1957.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
Fundació Gala- Salvador Dalí, Figueres.

28)



Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Dones amb caps de flors trobant a la platja la pell d’un piano de
cua.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1936.

Època:
S. XX, Surrealisme.

Museu:
The Reynolds Morse Foundation, Cleveland.

Instruments:
piano de cua (cordòfon percudit), tuba (aeròfon) i violoncel
(cordòfon fregat).

29)



Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Crani atmosfèric sodomitzant un piano de cua.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1934.

Època:
S. XX, Surrealisme.

Museu:
The Reynolds Morse Foundation, Cleveland.

Comentaris tancats a Cordòfons III

Aeròfons de fusta

La Flauta travessera

     La flauta
travessera és un instrument que pertany a la família de vent-fusta.
Ja era coneguda abans de l’era cristiana.Tot i que existeix un
relleu etrusc amb una flauta travessera curta -va tenir més èxit la
tíbia-, es creu que els seus orígens són asiàtics i que va tornar
a entrar a Europa cap el segle XI des de Bizanci. Però dels antics romans també ens en queda aquesta escultura:

       Escultura romana en marbre que es pot veure al Museu del Vaticà.  

     A Espanya en tenim
miniatures que ens la mostren a les “
Cantigas
de Santa María”,
d’Alfons X (s XIII); podeu veure un duet de flauta travessera si mireu la Cantiga 240.

     Fou força emprada en el Renaixement, encara que era més apreciada
la flauta de bec.

 

      Obra: Tocant Sermisy ("Jouissance vous donneray"). Pintura anònima de voltans de 1530. Renaixement francès.

     Aquestes flautes travesseres eren cilindres, d’una
sola peça, amb sis forats per a la digitació (tres per a cada mà),
sense claus i un forat superior lateral per on es bufava; la posició
dels llavis tenia molta influència en la formació del so. Eren de fusta, preferiblement de boix. Hi havia diferents
mides: discantus (que era la més aguda i la més curta), altus,
tenor i bassus. El repertori per a flauta travessera es limitava a
l’execució d’obres destinades a la polifonia vocal o
instrumental, en conjunts de tres o quatre flautes de diferent
tessitura, com per exemple les “Chansons musicales à quatre
parties”, editades per Pierre Attaignant el 1535. També es van
fer arranjaments amb melodia per a flauta travessera i acompanyament
d’un instrument harmònic com el llaüt (com és el cas de l’anterior pintura si mireu l’original), la tiorba, el virginal o
altres instruments de tecla.



Artista: Thomas Gainsborough (1727 Sudbury
–1788 Londres).

Títol: William Wollaston.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1759.

Època:
segle XVIII, Neoclassicisme anglès.

Museu:
Christchurch Mansion, Ipswich, Gran Bretanya.

     Aquesta pintura ens mostra les reformes que van fer els artesans del
Barroc a la flauta travessera del Renaixement: la construcció de
l’instrument (de fusta) en quatre parts (primer van ser tres) i una
clau pel forat inferior. Per millorar-ne la sonoritat algunes de les
parts es van construir amb perforació cònica i, a més, hi havia
parts de recanvi per fer diferents tonalitats. Les juntes eren
anelles d’ivori com molt bé mostra aquest oli; també podien ser
de metall. Fou cap el 1660 que va aparèixer a França la flauta amb
la primera clau que s’accionava amb el dit petit de la mà dreta.
Això va permetre als intèrprets una major agilitat i velocitat. Va
entrar a formar part de l’orquestra en els dos últims decennis del
segle XVII. Johann Joachim Quantz en va escriure un tractat: “
Assaig
per un mètode d’interpretació de la flauta travessera

(1752). En aquesta època, la flauta travessera, que s’havia emprat
durant molt temps com alternativa a la flauta de bec, va acabar per
imposar-se en gran part degut a la nova música expressiva que
demanava el crescendo i el diminuendo. Cap el 1800 la flauta
travessera ja havia substituït del tot a la flauta dolça i el seu
nombre de claus podia variar d’una a vuit. Hi ha hagut molts
compositors que l’han emprat com a solista, però la major
producció per aquest instrument es deu a J.J. Quantz (1697-1773); en
va escriure uns tres-cents concerts. El seu “Concert per a dues
flautes en Sol Major” (1741) exigeix un gran virtuosisme per part
dels solistes.



La Flauta dolça (aeròfon de bec i bisell)



Artista:
Hendrick Terbrugghen (1588 Deventer- 1629 Utrech).

Títol:
Noi tocant la flauta.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1621.

Època: segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Staatliche Museen, Kassel
.

      La flauta és un instrument molt antic i comú a totes les grans
civilitzacions. Aquest instrument és el resultat de l’evolució
dels xiulets primitius fets d’os o de banyes d’animal perforats
(al Museu Arqueològic de Bilbao se’n conserva un d’uns 8000 anys
A.C. que pot fer quatre sons). La flauta dolça o de bec, que va
aparèixer a Occident cap al segle XII, va tenir un gran
desenvolupament des de l’època medieval amb els joglars i els
ministrils, passant pel Renaixement (amb les flautes soprano,
contralt, tenor i baix, que juntes feien polifonia) i fins al Barroc,
en concerts, com per exemple el “Concert de Brandenburg núm.4”,
de J.S.Bach, on intervenen dues flautes dolces.

      
La flauta dolça era
construïda de fusta, com la de la pintura, o d’ivori; primer tenia
sis forats i després vuit (set superiors i un d’inferior). Avui
dia també se’n fan de plàstic. No porten claus i els forats es
tapen amb el dits. N’hi ha de diferents mides; la més usual és la
soprano i la més aguda la sopranino, que és, per tant, la més
petita. La flauta té dues parts, que en alguns models es poden
separar: a) l’embocadura, amb la ranura al bec, per on entra
l’aire, i el bisell, per on en surt una part, i b) el cos, amb els
forats i el pavelló estret al final del tub.

El Pifre o Pífol (aeròfon amb bisell lateral)

Artista: Edouard Manet (1832 París-1883 París).

Títol:
El Pifre.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1866.

Època:
segle XIX, Impressionisme.

Museu:
Musée d´Orsay, París.



     El
pifre era un flautí travesser de fusta i de timbre agut que estava
format per un cilindre estret amb sis o vuit forats. Aquest
instrument podria procedir tant de Suïssa com d´Alemanya, on era
molt emprat a l’època medieval. Des del segle XVI trobem el pifre
associat a la música militar; junt amb el tambor, s’utilitzava per
acompanyar les marxes. Però també sonava en les danses del
Renaixement, per exemple Pierre Attaignant (1494-1551), editor
francès i un dels primers impressors de música, compta amb una
col·lecció de dances on intervé el pifre. A Espanya també es
tocava, com en tenim referències en el Quixot (1605) de Miguel de
Cervantes, en una relació que fa sobre instruments bèl·lics
(“
sonaron las trompetas y clarines,
retumbaron los tambores, resonaron pífaros, casi todos a un
tiempo
”). A mitjans del segle XIX fou
substituït pel flautí com a instrument per a desfilades, tot i que
provist de claus encara subsisteix dins la música popular del centre
d’Europa.

 

El Sac de gemecs o Cornamusa



 

Artista:
Hendrick Terbrugghen (1588 Deventer-1629 Utrecht).

Títol:
Músic de sac de gemecs.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1624.

Època: segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Wallraf-Richartz Museum, Colònia.

        El sac de gemecs té un dipòsit d’aire, com una mena de sac, on es
guarda l’aire que introdueix l’instrumentista per un tub; la
funció d’aquest sac és la de mantenir el so de l’instrument
fins i tot mentre el músic respira (així no se senten
interrupcions). El tub que té forats serveix per fer la melodia; els
altres tubs serveixen per fer notes pedals aguantades (bordó); el
tub més gran que fa el bordó, en castellà, s’anomena “roncón”.
Aquests tubs poden variar de mida i nombre segons el lloc de
procedència.

El
sac de gemecs ja existia a l’època romana: en el segle I d. de C.
Suetoni parla de l’“utricularius” tocat per Neró. Actualment
aquest instrument es toca a Catalunya, Galícia i Astúries (gaita),
també a França (cornamuse), Escòcia (bagpipe) i al centre
d’Europa, com per exemple el “dudelsack” alemany.



     Els sacs de
gemecs de l’alta Escòcia porten tres bordons (tubs superiors), en canvi el de la pintura en porta dos; aquests bordons fan notes contínues i
formen el baix d’aquest instrument. Així es pot fer una melodia
amb acompanyament. També podem veure, a la pintura, com el braç
dret del gaiter té dues funcions: fa pressió sobre el dipòsit de
l’aire (perquè vagi sortint pels forats destapats i pels bordons)
i alhora, amb els dits, tapa els forats del tub que fa la melodia,
junt amb la mà esquerra.

La
“bagpipe” es va fer molt popular a Anglaterra i Irlanda (segle
XIV) fins el punt d’arribar a agafar un caràcter marcadament
nacional i militar; a Escòcia va entrar uns anys més tard, durant
el regnat del Jacob I (1394-1437), rei que fou un magnífic gaiter.
A l’inventari d’Enric VIII (1491-1547) hi havia una relació de
cinc exemplars de sacs de gemecs que demostren l’estima del monarca
anglès per aquest instrument. Encara ara es celebren cada any, a
Edimburg, les festes anomenades “Military Tattoo” on es reuneixen
molts gaiters. D’altra banda, és un instrument que en altres
indrets d’Europa sempre el trobem unit a les festivitats i a la
música popular dels llocs on es toca.

La Musette

Artista: Anton van Dyck (1599  Ambers-1641 Londres).

Títol: Retrat de François Langlois.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1630.

Època: segle XVII, Barroc, escola flamenca.

Museu: The National Gallery, Londres.

     La "musette" és una espècie de sac de gemecs que fou molt emprat en la música culta francesa del segle XVII i principis del XVIII. En aquest instrument el bordó es feia amb l’aparell cilíndric que veiem sobre el braç dret.

 

La Dolçaina (aeròfon de llengüeta doble)

Títol: Cantigas de Santa María (cantiga 330).

Tècnica
i data
:
miniatures dibuixades al còdex de les cançons d’Alfons X el Savi, acabades abans de
1284.

Època:
segle XIII, medieval.

Ubicació:
Biblioteca de l’Escorial.

 
     La dolçaina és una
espècie de xeremia (instrument de vent-fusta amb llengüeta doble,
antecessor de l’oboè) amb pavelló pronunciat. Tant la dolçaina
com la xeremia tenen els seus orígens en l’aulòs grec i la tíbia
romana (tot i que aquests tenien doble tub). A l’època medieval la
dolçaina era un instrument cilíndric i recte amb acabament en forma
de copa; en el segle XVI també n’hi havia sense pavelló. S’han
trobat diverses variants fins els nostres dies.
     
     En
tenim referències en “El Quixot” (1605) de Miguel de Cervantes:
En esto de las campanas anda muy impropio maese Pedro, porque
entre moros no se usan campanas, sino atabales, y un género de
dulzainas que parecen nuestras chirimias
”.
 

 

Artista:
Francisco de Goya y Lucientes (1746 Fuendetodos- 1828 Burdeus).

Títol: Pastor tocant la dolçaina.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1786/87.

Època:
segle XVIII, Neoclassicisme.

Museu:
Museo del Prado, Madrid.



     

És un
instrument folklòric emprat en festes, per a ballar. Variants de la
dolçaina, en diferents mides, es troben repartides per tota la
península, com la “donsaina” valenciana, la “verinoca”
alicantina, el “bolingozo” basc, la “dulzaina” penyarandina i
la “gralla” catalana (d’uns 35 cm. i amb dues o tres anelles de
metall que reforcen la part ampla del cos).



Podeu veure més dolçaines en les següents pintures:

Artista:
Francisco de Goya y Lucientes (1746 Fuendetodos- 1828 Burdeus).

Títol:
Les Noces.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1791/92.

Època:
segle XVIII, Neoclassicisme.

Museu:
Museo del Prado, Madrid.

 

Artista:
Francisco de Goya y Lucientes (1746 Fuendetodos- 1828 Burdeus).

Títol: "Los Zancos".

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1791/92.

Època:
segle XVIII, Neoclassicisme.

Museu:
Museo del Prado, Madrid.

La Xeremia   (aeròfon de llengüeta doble)



Artista: Albert Durer (1471 Nuremberg-1528 Nuremberg).

Títol:
Els dos músics.

Tècnica
i data
: pintura mural al fresc del 1504.

Època:
segle XVI, Renaixement.

Museu:
Wallraf-Richartz Museum, Colònia.



     La xeremia
és un instrument de vent-fusta amb tub de perforació cònica i
forats per a la digitació; la llengüeta doble va col·locada en un
tudell de metall. Antecessora de l’oboè, els seus avantpassats
foren l’aulòs grec i la tíbia romana. A l’època medieval, la
xeremia va tenir un lloc de privilegi a la música occidental i fou
molt apreciada pels ministrils. A partir del s XII apareix
representada en l’art; en un principi era més curta que la que
veiem a la pintura. Al s XV n’hi havia de diferents mides descrites
pel teòric flamenc Johannes Tinctoris cap el 1487: suprema (la més
aguda), tenor (anomenada també “bombarda”) i contratenor. A
Catalunya, en canvi, hi ha un escrit, d’aquesta època, de la casa
catalanoaragonesa que fa esment a dos tipus de xeremia: la “xelamia
petita” i la “xelamia gran”. Els instruments que s’acostumaven
a tocar junt amb les xeremies eren les trompetes, els sacs de gemecs,
les flautes i els tambors. La xeremia es va emprar fins a principis
del segle XVIII que fou substituïda per l’oboè. D’aquest
instrument deriven també la gralla, el tible i la tenora catalanes.
Per sentir la xeremia junt amb el tambor hi ha una obra instrumental
anònima italiana del s XIV “Istampita Ghaetta” (interpretada pel
grup Ulsamer Collegium) on només intervenen aquests dos instruments.

La Bombarda (aeròfon de llengüeta doble)

 



Artista: Antoon Claeissens (1538 Bruges-1613 Bruges).

Títol:
Mars vencent la ignorància.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1605.

Època:
segle XVII, Barroc.

Museu:
Groeninge Museum, Bruges.

     
La bombarda pertany a la família de les xeremies i n’era el baix;
a Catalunya seria com la “xelamia gran”. Es coneix des del segle
XIV. En tenim referències en el llibre “
Tirant
lo blanc
”, de Joanot Martorell
(1413/15-1468): “D’açò hagué Tirant molt gran envig e féu la
via del port de Palerm e véu aquí les fustes del rei de Sicília,
qui començaren a fer gran festa de trompetes e de bombardes”.
Segons Michael Praetorius (1619) hi havia bombardes de diferents
mides: la tenor anomenada “pommer”(com la que veiem a la
pintura), la “basset-pommer” (baix) i la “gross-bass-pommer”,
que era la més greu i portava un tudell semblant al del fagot.
L’exagerada grandària d’aquests instruments va fer que
s’extingissin quasi totalment cap a la segona meitat del XVII.
Actualment un grup de música antiga que compta amb intèrpret de
bombarda és la “Capella Príncep de Viana”, formada pel director
català Àngel Recasens; es dedica a la recuperació d’obres
espanyoles dels segles XV i XVI.

A
la Bretanya francesa hi ha encara un instrument popular que s’anomena
“bombarde”, que pertany a la mateixa família, amb llengüeta
doble, però és més petita que la d’aquest oli (uns 30 cm) i no
porta l’ampliació del tub que veiem a la part inferior, abans del
pavelló.

 

L’Oboè  (aeròfon de llengüeta doble)

 



Artista:
Jan Kupetzky (1667 -1740).

Títol:
Detall del retrat de Ferdinand Semberger.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1710.

Època:
segle XVIII, Barroc alemany.

Museu:
Staatliche Museum, Berlín.

     
L
’oboè és un
instrument de la família de vent-fusta amb llengüeta doble de canya
aguantada en el tudell. Aquest instrument deriva de la xeremia
medieval i renaixentista. Va aparèixer a la cort de França durant
el Barroc; el seu nom ve del francès “haut bois”. Els oboès
generalment són de fusta de banús o de palissandre. El tub de
l’oboè és més estret en la part de l’embocadura i una mica més
ample a la banda del pavelló; és de secció cònica, a diferència
del clarinet que és de secció cilíndrica.

      L’oboè
del segle XIX ja tenia de 16 a 22 forats amb un complex mecanisme de
claus que és totalment diferent del sistema Boehm per les flautes
travesseres. El sistema de claus de l’oboè actual es deu al
constructor francès Frédéric Triebert, que va anar trobant solució
a tots els problemes de l’instrument de 1840 a 1878. Pel que fa a
la tessitura, l’oboè no pot fer els greus que fa el clarinet; és
un dels instruments més aguts de l’orquestra i el seu so penetrant
i punyent és degut a la llengüeta doble que podem observar en
aquesta pintura. Està afinat en Do i per tant no és transpositor.
Per sentir l’oboè hi ha diversos concerts per aquest instrument,
com per exemple el “Concert per a oboè i orquestra”(1945) de
Richard Strauss, interpretat per Heinz Holliger.

     Podeu veure un oboè amb claus a la següent pintura:



Artista:
Thomas Eakins (1844 Philadelphia-1916 Philadelphia).

Títol:
Retrat de Benjamin Sharp.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1903.

Època:
segle XX, Realisme americà.

Museu:
Philadelphia Museum of Art, Estats Units.

 

El Fagot   (aeròfon de llengüeta doble)



Artista:
Edgar Degas (1834 París-1917 París).

Títol:
Músics d’orquestra.

Tècnica i data:
oli sobre tela del 1868/69.

Època:
segle XIX, Realisme-Impressionisme.

Museu:
Musée du Louvre, París.

     Aquest instrument va néixer al segle XVI amb l’acoblament en
paral·lel de dues bombardes baixes, lligades i comunicades per llurs
extremitats per sonar més greu. Però no fou fins al segle XVII que
evolucionà cap a la forma que el caracteritza amb dos tubs desiguals
i secció cònica més estreta; cap a mitjans de segle tenia tres
claus als forats més extrems i al segle XVIII se’n van afegir dos
més, fins al 1800 que ja tenia sis claus. Durant aquesta època, el
Barroc, al fagot sovint se li encomanava l’execució del baix
continu (acompanyament) i de seguida va fer també melodies.

      Els
fagots moderns consten de dos tubs paral·lels de diferent longitud,
units per la part inferior, tan integrats l’un en l’altre que
semblen un de sol; el tub interior fa uns 2,60 m. reduïts a 1,40 m.
gràcies a aquesta disposició. El fagot està format per: a) el cos
petit, b) el cos gran, c) la culata que uneix els dos elements
anteriors, d) la boca de sortida, i e) el tudell, de coure i en forma
de S, que porta incorporada la llengüeta doble, per on bufa
l’instrumentista. La seva extensió és de tres octaves i mitja i
sona dues octaves més greu que l’oboè, per tant té una tessitura
greu; és considerat el baix dels instruments de vent-fusta essent el
contrafagot el contrabaix de la família. Les notes es fan gràcies
a la combinatòria de forats oberts o tapats pels dits del músic, ja
sigui directament o per mitjà del mecanisme de claus.

      Com a
instrument solista ha estat molt apreciat pels compositors sobretot
en concerts per a fagot i orquestra com els de Vivaldi, Mozart i
Weber. Dins la música catalana en tenim un bon exemple en el
Concert de baixó obligat
del Pare Anselm Viola (1738-1798),
de l’escolania de Montserrat; en aquest concert el
fagot és tractat d’una manera molt virtuosística, cosa que el
col·loca entre els millors del gènere.

El Cromorn   (aeròfon de llengüeta doble)

Artista: Vittore Carpaccio (1460
Venècia-1526 Venècia).

Títol:
Presentació de Jesús en el temple (detall).

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1510.

Època:
segle XVI, Renaixement.

Museu:
Galleria dell’Accademia, Venècia.

Instruments:
cromorn (aeròfon), llaüt (cordòfon polsat) i lira “da braccio”
(cordòfon fregat). Per veure aquests altres dos instruments cal mirar tota la pintura.

     El cromorn és un instrument de vent-fusta amb llengüeta doble
amagada dins una càpsula allargada, per on es bufa. Està format per
un tub estret, corbat i de perforació cilíndrica; el nombre de
forats és semblant al de les flautes de bec. Hi havia diversos tipus
de cromorns amb diferents tessitures; els més grossos, llargs i per
tant greus, necessitaven claus per poder tapar els forats més
allunyats. Sembla ser que aquest instrument va néixer a Alemanya i
el seu nom deriva de “krumm horn” (corn tort o banya torçada).
Els cromorns van ser emprats del segle XV al XVII en conjunts formats
per veus, flautes, cornetes, xeremies, violes i altres combinacions.
Va quedar en desús perquè la llengüeta doble no entrava en
contacte directe amb els llavis del músic, no podent aquest
intervenir en cap modificació de l’afinació. A favor seu cal dir
que era més fàcil de tocar que la xeremia i la bombarda. El seu so
era nasal i molt característic. A l’actualitat es tornen a
fabricar cromorns destinats a la interpretació de peces antigues.
 

El Clarinet   (aeròfon de llengüeta simple)



Artista:
Pablo Ruiz Picasso (1881 Màlaga –1973 Mougins).

Títol:
Els Tres Músics.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1921.

Època:
S. XX, cubisme.

Museu:
Museum of Modern Art, Nova York.

Comentaris:
Els Tres Músics representen un clarinetista, un guitarrista i un
monjo amb una partitura.

      El
clarinet és un instrument de la família de vent-fusta que existeix
des de principis del segle XVIII. És possible que fos inventat el
1700 pel constructor Johann Christoph Denner de Nuremberg. A
diferència de la pintura el clarinet porta claus que ajuden a
l’instrumentista a tapar els forats; el nombre de claus ha
augmentat progressivament de 2 a 6 al 1791, i després a 13 al 1812.
A l’actualitat el mecanisme de claus és una adaptació del sistema
Boehm per a les flautes travesseres. Hi ha diferents tipus de
clarinets: a) el clarinet “piccolo” en Mi bemoll és el més
agut, b) el clarinet en Si bemoll és el més emprat, c) el clarinet
en Do és poc emprat i és l’únic que no és transpositor, d) el
clarinet en La de timbre vellutat, e) el clarinet contralt en Mi
bemoll emprat a les bandes militars, i f) el clarinet baix en Si
bemoll que té un pavelló metàl·lic recorbat i l’extremitat
superior sembla un coll de cigne com el saxòfon tenor.

Des de
l’empenta que va tenir a l’Orquestra de Mannheim el clarinet és
protagonista de les obres de molts compositors: W.A.Mozart en té
molts exemples, com el famós “Concert per a clarinet en La”
(1791).

La Tenora (aeròfon de llengüeta doble)





Artista: Francesc Anglès i Garcia (1938 Terrassa).

Títol:
La Cobla.

Tècnica
i data
:
escultura en bronze inaugurada el 2007.

Època:
segle XXI, Art Contemporani.

Ubicació:
L’Escala (Girona).

     La tenora, com el tible, és un instrument de vent-fusta de la
família dels oboès i derivat de la xeremia o tarota; seria una
xeremia tenor, d’on li ve el nom de tenora. La forma és semblant a
la del tible, cònica i de fusta de ginjoler, però el tub és més
llarg i acaba amb un pavelló metàl·lic semblant al de la trompeta.
La sonoritat de la tenora és més greu, penetrant i potent que la
del tible. A la cobla, que és l’agrupació instrumental on els
podem trobar, aquest dos instruments estan doblats. La tenora
produeix el so a través de la vibració d’una columna d’aire
provocada per una llengüeta doble, igual que el tible però un xic
més gran. Està formada per cinc peces: la canya, el tudell, el cos
superior del cilindre, el cos inferior i el pavelló. La tenora té
un sistema de forats amb claus per fer les diferents notes, més
complet que el del tible; posseeix tretze claus de metall i està
afinada en “Si bemoll” ja que és un instrument transpositor.

    La
introducció de la tenora a la cobla la realitzà Pep Ventura
(1817-1875 Figueres) a mitjans del segle XIX gràcies a la seva
amistat i col·laboració amb el constructor d’aquest tipus
d’instruments A. Turon, de Perpinyà. Pep Ventura fou conegut també
amb el sobrenom de “Pep de la tenora”, ja que en fou un gran
executant; per a la tenora va compondre la majoria de les melodies
que el van fer famós: en tenim un exemple a la seva sardana “Per
tu ploro”.


 

 

 


 

 

Comentaris tancats a Aeròfons de fusta

Altres Aeròfons

La Flauta de Pan



Artista: Annibale Carracci (Bolònia 1560-Roma 1609).

Títol:
Pan (detall de la flauta).

Tècnica
i data
: oli sobre tela octogonal del 1592.

Època:
segle XVI, Renaixement italià, influència del manierisme.

Museu:
col·lecció privada.

     En aquesta pintura veiem Pan, déu dels ramats i dels pastors, que es
caracteritza per la testa banyuda, per la part inferior del seu cos
que s’assembla a la del boc i perquè toca la siringa, flauta que
porta el seu nom: flauta de Pan.

     
Segons la
mitologia, Pan anava sovint al bosc on retrobava les nimfes. Però
les seves dolces paraules eren acollides amb rialles mofetes, i les
seves instàncies, en lloc d’atraure les nimfes, les allunyaven.
Pan prometia d’ésser un bon marit, un marit fidel. Totes fugien,
rient-se’n a la cara. Un dia, u
na
d’elles, la que ell preferia, es llançà al riu. Pan, aleshores,
es va precipitar a l’aigua per agafar-la. I quan ja es pensava
haver-la salvat es va adonar que no tenia altra cosa a les mans que
un manyoc de canyes que movia el vent, fent-les gemegar com si
sospiressin. Desesperat de veure com se li esvaïa la il·lusió que
s’havia fet del matrimoni amb aquella nimfa, Pan agafà set canyes,
les tallà gradualment, fent-ne
cada vegada una de més petita i les
enganxà amb cera formant una flauta. Amb aquesta flauta produïa
sons delicats i tendres que li recordaven la dolça veu de la nimfa
desapareguda que enyorà tota la vida. Per consolar-se de tan gran
dissort, Pan se’n tornà a guardar prades i ramats. I allí, en la
solitud, no va parar de tocar l’instrument que tant li recordava la
seva benamada.



Artista:
Pablo Ruiz Picasso (1881 Màlaga –1973 Mougins).

Títol:
La flauta de Pan.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1923.

Època:
S. XX, etapa clàssica, tornada a l’art figuratiu.

Museu:
Musée Picasso, París.

Instrument:
flauta de Pan (aeròfon).

     La flauta de Pan és un instrument aeròfon format per una sèrie de
tubs de diferent longitud lligats seguint una afinació. Aquest tubs
no tenen forats de digitació i estan tancats per la seva part
inferior; els instruments més antics tenien els tubs d’igual
llargada i s’escurçaven per dins amb cera. Per produir el so el
músic posa els llavis sobre part del forat superior i va lliscant
pels diferents tubs; els llavis queden en tensió i en una posició
poc natural.

     Malgrat que la flauta de Pan grega data d’uns 400 anys
aC, aquestes flautes ja existien en el Neolític; els maies en van
emprar unes de pedra que provenien de la civilització incaica.
D’altra banda, l’emperador xinès Chouen passa per ser el seu
inventor (2225 a C).

Actualment
perdura en les seves formes primitives, sobretot a les illes
d’Oceania, l’Extrem Orient i Amèrica del Sud. És un instrument
molt utilitzat pel folklore peruà i andí. Les flautes peruanes
poden tenir fins a 40 canyes sobreposades, en dues fileres, amb la
finalitat de no allargar la longitud de l’instrument. Per sentir la
flauta de Pan peruana hi ha la cançó “El cóndor pasa”, que
s’ha convertit en tot un símbol d’aquest país.

Comentaris tancats a Altres Aeròfons

Percussió

Aquest
bloc sobre la Percussió a través de l’Art es troba en construcció ja
que anirem entrant altres instruments i ampliant els que ja es poden
veure.

Els dibuixos, només pretenen ser una referència perquè vos animeu a buscar aquestes obres d’art.

Les autores del bloc són:

Caterina Ramis Cabrer, professora de Català i aficionada a la música.

Montse Soler Mestres, professora de Música i autora dels dibuixos.

Feu clic a links si voleu veure altres treballs nostres.

 

Mail de contacte: artinstruments@gmail.com

 

Comentaris tancats a Percussió

Membranòfons de so determinat

Les Timbales

      En aquest dibuix d’un manuscrit medieval italià podem veure un joglar tocant unes timbales. En el
Libro de Buen Amor
(s XIV), l’Arcipreste de Hita escriu: “
Trompas e añafiles salen con atabales"; això demostra que en el segle XIV ja n’existien a Espanya. La timbala té una caixa de ressonància semiesfèrica amb una membrana de pergamí fixada en un marc. En aquest cas es tracta d’unes timbales petites que podien anar penjades al coll o a la cintura. Aquest instrument, però més gran, ha estat molt emprat per la cavalleria militar i es feia servir per parelles sobre els cavalls, una timbala a cada costat. S’afinaven a un interval de quinta per fer l’acompanyament dels altres instruments.

     En aquesta imatge veiem un detall d’un gravat de 1724 que representa un timbaler muntat a cavall a la proclamació de Lluís I com a Rei d’Espanya.

     Les timbales van entrar a l’orquestra cap els segles XVII i XVIII fent igualment només la tònica i la dominant; s’afinaven amb claus o cargols. Més endavant s’hi va afegir una tercera timbala, com podem observar en aquesta pintura:



Artista: Raoul Dufy (1877 Le Havre- 1953 Forcalquier, França).

Títol: L’Orquestra (detall de les timbales).

Tècnica:
oli sobre tela de 1942.

Època:
segle XX, Fauvisme.

      
Avui dia solen ser de plàstic, s’afinen per mitjà de pedals i poden fer més notes. Per sentir les timbales modernes podeu escoltar el Carmina Burana (1938) de Karl Orff. També són molt espectaculars a l’obra  Així parlà Zaratustra (1896) de Richard Strauss.

 

Comentaris tancats a Membranòfons de so determinat