Cordòfons

Origen dels Cordòfons



Títol:
Arquers.

Tècnica:
pintura rupestre.

Ubicació:
Coves prehistòriques de Dos Aguas, València.

Comentaris:
es creu que els instruments de corda, com el violí o l’arpa, tenen
els seus orígens en l’arc de caça; amb ell, els homes primitius
haurien sentit que produïa sons com el “pizzicato” (pessigant la
corda de l’arc amb els dits).

 



Títol:
Bruixot musical (Le petit sorcier à l’arc musical).

Tècnica:
dibuix d’un gravat rupestre.

Ubicació:
Cova prehistòrica de Les Trois Frères, França.

Comentaris:
després d’haver descobert el “pizzicato” l’home primitiu es
posà un dels extrems de l’arc a la boca, fent aquesta de caixa de
ressonància, per augmentar-ne el so. Només faltaria fregar l’arc
amb un altre i ja tenim els orígens del violí.



     Els instruments cordòfons produeixen el so per la vibració d’una
o més cordes (de metall, de tripa o de fibres sintètiques) més o
menys tenses; per afinar les cordes es regula la tensió amb el
claviller. Com més tensa és la corda més agut és el so. Com més
llargues i gruixudes són les cordes més greu és el so. Aquests
instruments tenen una caixa de ressonància que pot ser de diverses
formes i que serveix per ampliar la sonoritat. L’altura dels sons
es pot obtenir de dues maneres diferents: escurçant amb els dits la
longitud de la corda o bé fent que l’instrument disposi d’un
nombre de cordes suficients en longituds decreixents.

Com hem vist, el
més antic de tots els cordòfons és l’arc musical que podria
tenir els seus orígens en l’arc de caça. Els cordòfons es
divideixen en tres tipus d’instruments: de corda fregada amb arquet
(com el violí), de corda polsada amb els dits (com la guitarra) o
pinçada amb plectre (com la mandolina) i de corda percudida per
mitjà de martellets (com el piano).

L’Arpa

Veure el bloc: http://arpa.bloc.cat

 

La Fídula

La fídula és una viola d’arc medieval que trobem en diferents models:



Època:
Medieval.

Ubicació:
Santiago de Compostela.



Artista : Alfons X el Savi (1221 Toledo.1284 Sevilla).

Títol:
Cantigas de Santa María.

Tècnica
i data
:
miniatures dibuixades al còdex de les cançons, acabades abans del
1284.

Època:
segle XIII, època medieval.

Ubicació:
Biblioteca de l’Escorial.

 

El Rabec

 



Artista:
Guido di Pietro da Mugello.

Títol:
Àngel músic (detall del Tabernacle del Liners).

Tècnica
i data
:
tremp sobre taula del 1433.

Època:
segle XV, Gòtic/Renaixement.

Museu:
Museo de San Marcos, Florència.


La Lira "da braccio"

 



Artista:
Raffaello Sanzio (Rafael), (1483 Urbino-1520 Roma).

Títol:
Parnàs (detall d’Apol·lo).

Tècnica
i data
: oli del 1511.

Època:
segle XVI, cinquecento, Renaixement italià.

Museu:
Museu del Vaticà, Roma.


Cometaris:
la lira de braç és un tipus de viola amb dues cordes de ressonància
addicionals; aquest instrument fou emprat durant el Renaixement (molt
conegut a Itàlia durant els segles XV i XVI). Derivada de la fídula
medieval, la lira “da braccio” és un important predecessor del
violí i la viola actuals. Tenia set cordes, dues de les quals,
lliures i situades fora del diapasó, eren de ressonància; aquestes
servien per a fer els bordons (notes aguantades) i estaven afinades a
l’octava. Com podem veure a la pintura, aquest instrument tenia un
claviller en forma de cor o de fulla amb clavilles frontals. També
podem observar els calats en forma de “c”. El diapasó no tenia
trasts, encara que hi havia algun model que en duia. La tècnica
d’interpretació de la lira “da braccio” era molt difícil, en
part degut a la poca alçada del pont; per tant, es destinava sovint
a l’execució d’acords en l’acompanyament del cant. Un destacat
intèrpret de la lira “da braccio” fou Leonardo da Vinci
(1452-1519), que en va construir una amb claviller en forma de cara.
Aquest instrument es va deixar d’emprar cap el 1660.

 

El Violí

 



Artista : Diego Rodríguez de Silva Velázquez (1599 Sevilla- 1660 Madrid).

Títol:
Els tres músics.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1616/21.

Època:
segle XVII, Barroc, escola espanyola.

Museu:
Gemäldegalerie, Berlín.

     Aquesta és una de les primeres pintures espanyoles on apareix el violí.

     La forma actual, pròpia de la família del violí, prové de
principis del segle XVI i deriva de la viola “da braccio”. Des
dels seus inicis violins, violes, violoncels i contrabaixos tenien
quatre cordes (i sense trasts) a diferència de les violes “da
gamba” (les greus) que en tenien sis (i amb trasts al mànec). Amb
tot, el seu grau més alt de perfeccionament artístic i tècnic no
va ser fins els segles XVII i XVIII, gràcies a la dedicació i
l’esforç dels violers de Cremona (Itàlia), tal com els Amati i
Stradivarius (aquests instruments tenen una gran complexitat, ja que
estan formats per moltes peces diferents). La major part d’intruments
d’aquests luthiers pertanyen a particulars, però alguns es poden
admirar al Museu de la Música de Barcelona o bé al Museu del
Conservatori de París (entre altres).

 



Artista: Gerrit, Gerard Dou (1613 Leiden- 1675 Leiden).

Títol:
Violinista.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1653.

Època:
segle XVII, Barroc holandés, escola de Delft.

Museu:
Liechtenstein Museum, Viena.



     Com podem
observar a la pintura es veu que hi havia hagut algun violí de tres
cordes entre els primers que es van construir a la primera meitat del
segle XVI. Pel que fa referència als instruments de corda fregada,
el 1556 Jambe de Fer fa fixar el seu nombre en quatre (tal com eren
la majoria de violins construïts fins aleshores) en descriure’ls i
explicar les seves afinacions. Se sap que el luthier cremonès Andrea
Amati havia construït almenys dos violins de tres cordes de 1542 i
1546, però els dos han desaparegut, tot i que hi ha constància que
en el s XIX encara es conservaven; un testimoni de tot això el tenim
en aquesta pintura.

 


 

Artista:
Jan Kupecky (1667 Bazin-1740 Nuremberg).

Títol:
Jove noi amb violí.

Tècnica
i data
: oli sobre tela; se’n desconeix la
data exacta.

Època:
finals dels segle XVII, Barroc.

Museu:
Museum of Fine Arts, Budapest.

     Però el més normal és que el violí tingui quatre cordes. com es veu en aquesta pintura. En aquest
instrument hi podem distingir quatre parts fonamentals, que són
també comunes als altres instruments de la família (viola,
violoncel i contrabaix): 1) la caixa de ressonància que consta de:
a) la tapa, que té uns calats en forma d’efa per on surt el so, b)
el fons, lleugerament bombat, c) l’ànima (vareta cilíndrica posada sense
encolar entre el fons i la tapa que permet que aquesta resisteixi la
pressió del pontet sobre el qual es recolzen les cordes), i d) els
riscles, que constitueixen els costats de la caixa; 2) el mànec,
també anomenat batedor o diapasó, sense trasts, que aguanta les
clavilles a l’extrem superior; 3) les cordes (que són quatre) i
les clavilles (també quatre) que serveixen per a afinar les cordes
tensant-les o destensant-les; i 4) l’arquet (que porta una metxa de
crins de cavall) que serveix per fregar les cordes.

 



 

Artista:
Eugène Delacroix (1798
Charenton-Saint-Maurice
-1863 París).

Títol:
Niccolo Paganini.

Tècnica
i data
:
oli sobre cartró del 1830.

Època:
segle XIX, Romanticisme.



     Dins la
família de corda fregada aquest és l’instrument agut; té la
caixa de ressonància petita (uns 35 cm) i té un pes d’uns 400
grams. Les seves quatre cordes estan afinades per quintes: sol, re,
la, mi, en sentit ascendent. L’arquet té una longitud d’uns 72
cm. L’extensió del violí pot arribar a les tres octaves i mitja,
i en mans de virtuosos pot fer notes més agudes. Violinistes famosos
han estat Niccolo Paganini (1782-1840), Pablo Sarasate (1844-1908),
George Enesco (1881-1955), Fritz Kreisler (1875-1962), David Oistrakh
(1908-1974) i Yehudi Menuhin (1916-1999). Com a instrument solista
existeixen moltes peces per a violí sol i també concerts per a
violí i orquestra. Com a instrument de conjunt sol fer la melodia
principal, mentre que quan acompanya pot ser molt suau. El violí
utilitza molts recursos com el “pizzicato”, el “trèmolo”, el
“vibrato” o el “collegno”; el “collegno” consisteix a
tocar les cordes amb la fusta de l’arquet (produeix un so
salvatge), com en tenim un exemple en l’obra “El déu del mal i
el ball dels esperits negres” de la
Suite
escita
de Serguei Prokofiev (1891-1955).

 



 

Artista:
Marc Chagall (1887 Vitebsk –1985
St. Paul de
Vence).

Títol:
Músic (detall).

Tècnica
i data
: tempera i aiguada del 1920.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
Collection the State Tretiakov Gallery, Moscou.

       Aquest violinista ha estat pintat per Marc Chagall, pintor rus
d’origen jueu que va estudiar Art a Sant Petersburg. El 1923 es va
traslladar a viure a París, on ja havia passat uns anys d’estudiant
a partir del 1910. A través dels diferents períodes de la seva
evolució artística ha estat qualificat d’impressionista,
expressionista, simbolista i surrealista. En molts dels seus quadres
surrealistes domina el color verd; era un artista unint elements
suposadament incompatibles. Chagall ens presenta un art màgic, ple
de folklore i fantàstic, on tot és possible, com per exemple el
color del personatge i gent que vola. En el seu art apareixen
constantment elements del folklore rus. Si escoltem músiques
populars de Rússia veurem que el violí i la balalaica en són dos
elements imprescindibles. Els instruments musicals apareixen una i
altra vegada a les pintures d’aquest artista, i els violinistes hi
tenen una presencia notable. Aquest símbol del violí reflecteix el
destí del jueu errant, que en els seus continus desplaçaments troba
la companyia i el consol en els instruments musicals.

 



Artista: Josep Clarà i Ayats (1878 Olot-1958 Barcelona).

Títol:
Èxtasi.

Tècnica
i data
:
escultura en guix del 1903.

Època:
segle XX.

Museu:
Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot (Girona).

 

Més iconografia del violí:

1)Artista:
Dirck van Baburen (1590 Utrech-1624 Utrech).



Títol:
Concert.

Tècnica
i data:
detall d’un oli sobre tela del 1623.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
The Hermitage, St. Petersburg.

2) Artista:
Gerard van Honthorst (1590 Utrech-1656 Utrecht).



Títol:
Violinista.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1623.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Rijksmuseum,
Amsterdam.

3) Artista:
Gerard van Honthorst (1590 Utrech-1656 Utrecht).



Títol:
Violinista alegre amb un vas de vi.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1624.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Museo
Thyssen Bornemisza, Madrid.

4) Artista:
Pieter Claesz (1597 Steinfurt-1661 Haarlem).



Títol:
Vanitas.

Tècnica
i data:
oli sobre fusta; se’n desconeix la data.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:

Germanisches Nationalmuseum,

Nürernberg, Alemanya.

5) Artista:
Pieter Claesz (1597 Steinfurt-1661 Haarlem).



Títol:
Vanitas, Natura morta amb espinari.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1628.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Rijksmuseum, Amsterdam.
 



6) Artista:
Hendrick Terbrugghen (1588 Deventer-1629 Utrecht).


Títol:
El Concert.


Tècnica
i data: oli sobre tela del 1629.


Època:
S. XVII, Barroc holandès.


Museu:
Galleria Nazionale d´Arte Antica, Roma.



7)Artista:
Sebastian Stoskopff (1597 Strasbourg- 1657 Idstein).

Títol:
Els cinc sentits, estiu. Forma part d’un conjunt de quatre
quadres.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1633.

Època:
segle XVII, Barroc francès.

Museu:
Musée de l’Oeuvre de Notre Dame, Strasbourg.

8)Artista:
Evaristo Baschenis (1617 Bergamo -1677 Bergamo).



Títol:
Natura morta amb instruments musicals i petita estàtua clàssica.

Tècnica
i data: oli sobre tela del 1645.

Època:
segle XVII, Barroc italià, escola de Bergamo.

Museu:
Accademi Carrara, Bergamo.

9)Artista:
Bartolomé Esteban Murillo (1617 Sevilla- 1682 Sevilla).



Títol:
Visió de Sant Francesc.

Tècnica
i data: oli sobre tela del 1645/46.

Època:
segle XVII, Barroc, escola espanyola.

Museu:
Academia de San Fernando, Madrid.

10) Artista:
Gerard Dou (1613 Leiden -1675 Leiden).



Títol:
El violinista.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1665.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
The Hermitage, St. Petersburg.

11)Artista:
Jan Steen (1625/26 Leiden -1679 Leiden).



Títol:
The
World Turned Upside Down.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1663.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Kunsthistoriches
Museum, Viena.

12) Artista:
Jean Baptiste Oudry (1686 París-1755 Beauvais).



Títol:
Estudi amb instruments.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1713.

Època:
segle XVIII, Barroc francès.

Museu:
Staatliches Museum, Schwerin, Alemanya.



13)Artista:
Pietro Longhi (1702 Venècia-1785 Venècia).

Títol:
El concert.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1741.

Època:
segle XVIII, Barroc.

Museu:
Gallerie dell’Accademie, Venècia.

14) Artista:
Francesco de Mura (1696-1782, pintor italià).



Títol:
Al·legoria de les Arts.

Època:
segle XVIII, Neoclassicisme.

Museu:
Musée du Louvre, París.



15) Artista:
Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780 Montauban- 1867 París).

Títol:
Paganini.

Tècnica
i data:
dibuix del 1819.

Època:
segle XIX, Neoclassicisme francès.

Museu:
Musée du Louvre, París.



16) Artista:
Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes).

Títol:
Pallasso.

Tècnica i data:
oli sobre tela del 1868.

Època:
segle XIX, impressionisme.

Museu:
Kroller-Muller State Museum, Oterlo, Netherlands.

17)Artista:
Henri Matisse (1869 Le Cateau Cambrésis-1954 Nice).



Títol:
Músic.

Tècnica
i data:
pintura sobre tela del 1907.

Època:
segle XX, Fauvisme, art francès.

Museu:
The Museum of Modern Art, Nova York.

18)Artista:
Àngel Planells (1901 Cadaqués- 1989 Barcelona).



Títol:
sense títol.

Tècnica
i data:
oli sobre tela sense data.

Època:
segle XX, Realisme.

Museu:
Fundació Àngel Planells, Blanes.

19) Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Aranya de nit…esperança.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1940.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
The Salvador Dali Museum, Sant Petersburg.



20) Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Instrument massoquista.

Tècnica
i data:
oli sobre tela 1933/4.

Època:
segle XX, Surrealisme.

Museu:
Col·lecció particular.



21)Artista:
Salvador Dalí (1904 Figueres- 1989 Figueres).

Títol:
Harmonia musical.

Tècnica
i data:
aquarel·la sobre cartró 1976.

Època:
segle XX, Surrealisme.

22) Artista:
Fernando Botero (colombià nascut el 1932).



Títol:
Violinista.

Tècnica
i data:
oli sobre tela del 1998.

Època:
segle XX, Art Contemporani.

 





Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Cordòfons II

La Viola



Artista:
Georges Braque (1882 Argenteuil-sur-Seine – 1963 El Havre).

Títol: Viola.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela de 1912.

Època:
segle XX, art cubista.

Comentaris:
la viola és un instrument de corda fregada amb arquet que pertany a
la família del violí i, com ell, deriva de la “viola da braccio”.
És una mica més gran que el violí-la caixa té uns 45 cm-, però
la seva forma és idèntica i es toca de la mateixa manera. Les
quatre cordes que té estan afinades per quintes: Do, Sol, Re, La
(una quinta inferior al violí). La seva sonoritat és una mica més
greu que la del violí, ja que té les cordes més llargues i un xic
més gruixudes, i és més aguda que la del violoncel. Els
compositors eviten emprar-la en els sons aguts ja que és en el
registre central i greu on el seu so resulta suau, càlid, expressiu
i malenconiós.

Creada al s XVI en la seva forma actual, ha tingut el
paper d’acompanyant del violí fins cap a la segona meitat del s
XVIII. En alguns quartets de Haydn, Mozart i, sobretot, Beethoven la
viola té parts interessants i passatges de dificultat. Per sentir la
diferència entre violí i viola hi ha la “Simfonia concertant per
a violí i viola” de W.A. Mozart (1756-1791). Al s XIX Hector
Berlioz (1803-1869) va dedicar la part de la viola de “Harold a
Itàlia” a Niccolò Paganini (1782-1840), que a més de violinista
era un brillant violista. Alguns compositors del s XX han emprat la
viola com a solista, com al “Concert per a viola” de Béla Bartók
(1881-1945).

 

La Viola da Gamba

 



Artista: Eustache le Sueur (1616 París-1655 París).

Títol:
Les Muses Melpòmene, Erat i Polímnia.

Tècnica
i data
: oli sobre fusta del 1652/55.

Època:
segle XVII, Barroc.

Museu:
Musée du Louvre, París.

Comentaris:
la viola “da gamba”, que té els seus orígens en la viola d’arc
medieval, va ser emprada a Europa des de finals del s XV fins al s
XVIII. Els instruments de la família de les violes “da gamba”
s’anomenen així perquè eren tocades posades damunt, davant o
entre els genolls, en contraposició a les violes “da braccio”.
N’hi havia de diferents mides, les més usuals: viola discant o
“pardessus” de viola (soprano), viola tenor, viola “da gamba”
(baix) i “violone o contrabasso da gamba” (contrabaix) que va
aparèixer a mitjans del s XVI. El baix de viola de gamba, que és el
que veiem a la imatge, és comparable a l’actual violoncel; es
distingeix per: a) sis cordes, b) batedor o diapasó ample i amb
trasts (no es veuen a la pintura), c) calats normalment en forma de
C, i d) aguant de l’arquet amb la mà girada cap a baix. Aquestes
diferències es poden observar a la fitxa sobre el violoncel
(d’aquest mateix treball, pintat per Róbert Berény), així com el
claviller, que en la viola de gamba portava, moltes vegades, un cap
tallat.

Actualment, el músic i
director català Jordi Savall (nat el 1941) s’ha preocupat per
revaloritzar aquest instrument, pràcticament oblidat, tot emprant-lo
en concerts de música antiga, com per exemple en les “Tres sonates
per a viola de gamba i clavecí” de J. S. Bach (1685-1750).

 

El Violoncel



Artista:
Pompeo Batoni
(1708
Lucca – 1787 Roma).

Títol:
Retrat de Luigi Boccherini.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1764/67.

Època:
segle XVIII, Classicisme.

Museu:
Col·lecció privada.



       En plena competència entre la viola da gamba i el violoncel,
Boccherini escollí el darrer i fou a París per fer-se sentir com a
solista d’aquest instrument als “Concerts spirituels” el 1768,
amb molt èxit.

     El violoncel té quatre cordes, com els altres membres de la família
del violí, i la seva afinació per quintes (Do, Sol, Re, La) és una
octava més greu que la viola; té un “pizzicato” (puntejant amb
els dits) més potent i profund que el violí. La seva extensió
normal és de tres octaves i mitja però pot arribar a cinc en
virtuosisme. 



Aquest
instrument fou adoptat molt més tard que el violí; va ésser Antoni
Stradivarius qui en va fixar el patró cap a 1680. Derivat de la
viola “da gamba” va haver de competir amb aquesta durant molt
temps com a baix de la família dels violins fent acompanyament. La
primera vegada que el violoncel fou emprat com a solista va ser en el
“Ricercare per violoncello solo”(1686) de l’italià Domenico
Gabrielli. Dins l’orquestra, les qualitats melòdiques de
l’instrument no foren explotades, excepte en les parts concertants,
fins a les simfonies de Beethoven. Per sentir les moltes
possibilitats de timbre, efectes i sonoritats del violoncel va bé
escoltar l’obra del català Joan Guinjoan “Música per a
violoncel i orquestra” (estrenada a Barcelona el 1980).

 

 El Contrabaix

 

 



Artista:
Jean Dubuffet (1901 Le Havre–1985 París).

Títol:
Gran Jazz Band (detall).

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1944.

Època:
segle XX, art contemporani francès.

Museu:
The Museum of Modern Art, Nova York.

Comentaris:
en aquesta pintura podem observar com el contrabaixista toca
l’instrument directament amb els dits fent “pizzicato” (sense
arc); d’aquesta manera marca el ritme típic del jazz.

El contrabaix també el trobem a la cobla catalana; el podeu veure a les següents pintures:



1) Artista:
Xavier Nogués (1873 Barcelona-1941 Barcelona).

Títol:
La sardana.

Tècnica
i data:
oli sobre tela de 1939.

Època:
segle XX, Noucentisme.

Museu:
Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú, Garraf.


Comentaris:
El contrabaix
de la cobla es situa al costat del segon fiscorn, a la fila del
darrera. La seva introducció a la cobla no es produí fins a
mitjans del segle XIX quan el compositor Pep Ventura (1817-1875) va
constituir la cobla moderna. Popularment, el contrabaix de la cobla
es coneix amb el nom de “verra”.



2) Artista:
Xavier Nogués i Casas (1873-1941 Barcelona).

Títol:
La Cobla.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1940.

Època:
segle XX, Noucentisme.

Museu:
Museu d’Art Modern, Barcelona.



3) Artista:
Xavier Nogués i Casas (1873 Barcelona-1941 Barcelona).

Títol:
Interludi de sardanes.

Tècnica
i data:
oli sobre tela; se’n desconeix la data.

Època:
segle XX, Noucentisme.

Museu:
Museu de l’Abadia de Montserrat.

Comentaris:
el contrabaix pertany a la família del violí i té quatre cordes
(ha variat de tres a sis) però el que s’utilitza a la cobla
catalana en sol tenir tres d’afinades en “Sol”, “Re” i “La”
(d’agut a greu). Actualment hi ha cobles que fan servir el
contrabaix d’orquestra o sigui de quatre cordes. Aquestes
s’acostumen a pinçar amb els dits fent “pizzicato” per tal de
marcar el ritme de la sardana, ja que aquesta és la principal funció
del contrabaix dins la cobla. Hi ha poques sardanes obligades de
contrabaix, una d’elles és “En Cacaliu”, del compositor
Joaquim Serra (1907-1957) on aquest instrument fa de solista tot
interpretant un fragment melòdic amb arquet.

 

Més iconografia del contrabaix:




1) Artista:
Paolo Veronese (1528 Verona-1588 Venècia).

Títol:
Les noces de Canà.

Tècnica
i data
:
pintura de 1563.

Època:
segle XVI, Manierisme venecià.

Museu:
Musée du Louvre, París.

 



2) Artista:
El Greco, Doménikos Theotokópoulos (1541 Heraklion, Grècia- 1614
Toledo).

Títol:
Immaculada Concepció.

Tècnica
i data
: oli sobre tela (detall) de
1607/1613.

Època:
segle XVII, Renaixement hispànic, manierisme.

Museu:
Museo de la Santa Cruz, Toledo.

 

3) Artista:
Raoul Dufy (1877 Le Havre- 1953 Forcalquier, França).



Títol:
Concert.

Època:
segle XX, Fauvisme.

Comentaris:
en aquesta pintura, tot i que segurament es tracta d’un concert per
a piano i orquestra, veiem com els contrabaixos hi són molt ben
representats a l’esquerra.

 

4) Artista: Fernando Botero (colombià nascut el 1932).


Títol:
Dancing in Colombia.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela de 1980.

Època:
segle XX, Art Contemporani.

Museu:
The Metropolitan Museum of Art, Nova York.

 

 

La Guitarra (cordòfon polsat o pinçat)

 



Artista:
Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes).

Títol:
Jove noia espanyola tocant la guitarra.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1898.

Època:
S. XIX, Impressionisme.

Museu:
The National Gallery of Art, Washington.



Comentaris:
els orígens de la guitarra són incerts i les hipòtesis són
variades, una d’elles vincula l’instrument a una espècie de
llaüt que ja existia a l’antiga Grècia amb el nom de “pandura”;
el mot “pandura” procedeix del persa “fandur” que donà nom
al “tanbûr”, llaüt de màstil llarg que molt probablement
originà la família de cordòfons polsats o puntejats amb ressonador
i mànec. La guitarra podria haver estat introduïda al nostre país
pels àrabs. El cas és que en el segle XIII a   Espanya es distingia
entre la guitarra moresca (amb fons bombat) i la guitarra llatina
(amb fons pla); aquesta última donà lloc a una mena de guitarra
anomenada “vihuela de mano”. Al segle XVI la “vihuela” es
diferenciava de la guitarra pel nombre d’ordres, ja que la guitarra
en tenia quatre (tres cordes dobles i una de simple) i la “vihuela”
sis; per a la “vihuela” es van publicar set grans tabulatures,
entre les quals hi ha les de Lluís Milà, Luís de Narváez i Alonso
Mudarra. La guitarra espanyola de finals del segle XVI, que substituí
la “vihuela”, comptava amb cinc ordres (nou cordes). A finals del
segle XVIII, la guitarra clàssica ja tenia sis cordes simples (com
les actuals).

 


 



     La guitarra és un instrument de cordes
polsades que consta d´una caixa de ressonància plana, de fusta, en
forma de vuit (la meitat inferior més ampla) i amb un forat al mig,
que té sobreposat un diapasó o mànec amb trasts (com podem veure a
la pintura) on es col·loquen els dits de la mà esquerra. Té sis
cordes subjectes per clavilles a la part superior del mànec
(claviller); les tres cordes agudes són de tripa (o de niló) i les
tres greus filades, o sigui de seda recoberta de metall. L’afinació
del greu a l’agut correspon a les notes següents: Mi, La, Re, Sol,
Si, Mi. Hi ha guitarres de deu cordes emprades principalment en
concerts, com per exemple la que utilitzava el guitarrista Narciso
Yepes (1927-1997). La guitarra permet diversitat de timbres i
expressions; les cordes es puntegen amb l´ungla o amb les gemes dels
dits i es poden fer trinats, vibratos, trèmolos…Es pot tocar
puntejant o rascant (acords arpegiats ràpids). La notació dels
acords s´acostuma a fer per un sistema de xifrats que pot ésser de
dues maneres: a) posant el nom de l´acord amb lletres: “A, B, C,
D, E, F, G” per al mode major, i “a, b, c, d, e, f, g” per al
mode menor, que corresponen a les notes la, si, do, re, mi, fa, sol;
i b) amb el gràfic de la posició dels dits de la mà esquerra que
indica el to i la forma de l´acord.

La guitarra
clàssica, tal i com la coneixem en els nostres dies, deu les seves
principals innovacions al constructor andalús Antonio Torres Jurado
(1817-1892).


 

 


 Aquest instrument ha tingut molts mètodes. El primer tractat de
guitarra espanyola va aparèixer curiosament a Barcelona amb el títol
de “
Guitarra española
de cinco órdenes

(1596), de Joan Carles Amat; conté uns gràfics de com posar els
dits de la mà esquerra per tocar cadascun dels acords (tabulatura).
Un altre tractat important i molt complet fou el de Gaspar Sanz:
Instrucción de música
sobre la guitarra española

(1677), que inclou indicacions de com acompanyar amb la guitarra;
conté tres llibres, el primer dels quals és de caràcter elemental
(afinació, notació, maneres de tocar, ornaments…), el segon
ensenya “los sones del punteado” principals d’Espanya i el
tercer llibre conté composicions de dificultat i de gran bellesa.
Sanz donà instruccions sobre dues maneres de tocar: rascant i
puntejant.

Al
segle XIX, amb Ferran Sors trobem la sensibilitat del primer
romanticisme
; l’any 1825 es
féu a París la primera edició de les seves seixanta-cinc obres per
a guitarra: estudis, fantasies i alguna sonata; aquest seu “
Gran
Mètode de Guitarra

era conegut a tot Europa. Tampoc podem oblidar Dionisio Aguado, que
va fer un “
Mètode
de Guitarra

publicat el 1820.

 



     La guitarra és un
instrument popular molt emprat en els cants i en les danses
folklòriques espanyoles (jotes, flamenc…), i alhora també és un
instrument de música clàssica. Fernando Fernandiere va ser un dels
primers a marcar diferències entre la guitarra popular i la guitarra
de concert; fou autor del mètode Art de tocar la guitarra
espanyola per música
(1799). Luigi Boccherini (1743-1805) va
ésser un gran impulsor de la guitarra dins la música de cambra (amb
els famosos “Quintets per a guitarra”). Mauro Giuliani
(1781-1829) introduí els concerts per a guitarra i orquestra. També
hi ha hagut virtuosos de la guitarra com Niccolò Paganini
(1782-1840), que tocava la guitarra tan bé com el violí, i Andrés
Segovia (1893-1987), gran guitarrista que elevà la guitarra a
instrument de concert.

La guitarra té moltes possibilitats expressives; en
tenim un exemple en les obres del castellonenc Francesc Tàrrega
(1852-1909), que va enriquir l’intrument amb nous recursos i nous
efectes, com a la seva obra “Recuerdos de la Alhambra” anomenat
també “Estudi del trèmolo”. Tàrrega marcà la norma i fixà el
cànon de la moderna tècnica guitarrística espanyola.



la guitarra
és un instrument que està molt difós dins la música popular de
quasi tot Espanya: a Extremadura l’anomenen “guitarrón” (la
seva afinació és una octava inferior a la normal), a València hi
ha l’“octavilla” (de sis cordes dobles), a Múrcia hi ha el
“requinto o guitarrico” (de cinc cordes); a l’Aragó acompanya
la “jota”, a Castella les “seguidillas”, a Mallorca els
“boleros”, a Catalunya la “cançó” i al sud de la península
el “cante hondo” o el flamenc (conegut a nivell mundial).

El
toque
és el nom que rep l’acompanyament del “cante” flamenc (al
principi els cants s’interpretaven sense la guitarra fins que es
van començar a cantar en públic als cafès a principis del segle
XIX); excepte pocs casos, el “tocaor” flamenc no sap teoria
musical, sinó que improvisa. El guitarrista andalús alterna el
rascat amb el puntejat, també fa “trémolos” i cops sobre la
caixa de l’instrument. Hi ha grans “tocaores” que s’han
convertit en concertistes, com Manolo Sanlúcar i Paco de Lucía. La
guitarra flamenca va tenir importants innovacions, en la seva
construcció, fetes per Antonio Torres Jurado cap a mitjans del segle
XIX: fustes més lleugeres, cos i màstil més estret, cordes
tensades més a prop del diapasó i plaques de protecció a la tapa
per salvar-la dels cops del “toque”; tot això en favor d’una
major agilitat i virtuosisme.

 



la guitarra
no és només un instrument espanyol, sinó que també ha tingut molt
èxit a altres països com Portugal, Itàlia, Anglaterra i, sobretot,
França; això queda demostrat en les pintures franceses que
existeixen amb aquest instrument. El portuguès Nicolás Doizi de
Velasco (1590-1659), que fou músic de la cort del rei Felip IV a
Madrid, publicà a Nàpols el tractat “
Nuevo
modo de cifra para tañer la guitarra con varieda
d”;
aquest llibre generà un corrent italià a favor de l’instrument
espanyol. D’altra banda, el guitarrista i compositor italià més
conegut de la seva generació fou Francesco Corbetta (1615-1681), que
s’establí a la cort del rei Carles II d’Anglaterra; un deixeble
de Corbetta, el francès Robert de Visée (1660-1720), va ser un dels
millors intèrprets de l’escola barroca francesa. Ja en el segle
XIX destacà el guitarrista francès Napoleó Coste (1806-1883), que
va estar a l’alçada dels espanyols Dionisio Aguado (1784-1849) i
Ferran Sors (1778-1839).

A
Amèrica també hi ha hagut grans guitarristes com Heitor Villa-Lobos
(Brasil1887-1959) que fou un brillant compositor per a la guitarra
del segle XX.

A
l’actualitat sobresurten les figures de Julian Bream (1933
Londres), John Williams (1941 Melbourne, Austràlia), que ha estat
deixeble d’Andrés Segovia (1893-1987), i el francès Roland Dyens
(1955).

 

Iconografia de la guitarra (pintures amb guitarres):

 



1) Artista:
Alfons X el Savi (1221 Toledo- 1284 Sevilla).

Títol:
Cantigas de Santa María (Cantiga 150).

Tècnica
i data
:
miniatures dibuixades al còdex de les cançons, acabades abans del
1284.

Època:
segle XIII, època medieval.

Ubicació:
Biblioteca de “El Escorial”.

Comentaris:  guitarra moresca (amb fons bombat, la veiem a la dreta) i la
guitarra llatina (amb fons pla, la veiem a l’esquerra.

 



2) Artista:
Jean-Antoine Watteau (1684 Valenciennes-1721 Nogent-sur-Marne).

Títol:
Mezzetin.

Tècnica i data:
oli sobre tela del 1718-20.

Època:
segle XVIII, Rococó.

Museu:
Metropolitan Museum of Art, Nova York.

 



3) Artista:
Edouard Manet (1832 París-1883 París).

Títol:
Lliçó de música.

Tècnica i data:
oli sobre tela del 1861.

Època:
S. XIX, Impressionisme.

Museu:
col·lecció privada.

 



4) Artista:
Pablo Ruiz Picasso (1881 Málaga –1973 Mougins).

Títol:
El guitarrista cec.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1903.

Època:
segle XX, pintura espanyola, període blau de Picasso.

Museu:
The Art Institute, Xicago.

        


5) Artista:
Ramon Bayeu (1746 Saragossa- 1793 Aranjuez).

Títol:
Noi tocant la guitarra.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1786.

Època:
segle XVIII, Neoclassicisme, escola espanyola.

Museu:
Museo del Prado, Madrid.

 



6) Artista:
Henri Matisse (1869 Le Cateau Cambrésis-1954 Nice).

Títol:
Música.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1939.

Època:
segle XX, Fauvisme, art francès.

Museu:
Albright-Knox Art Gallery, Buffalo, Nova Jersei.

 



7) Artista:
Pierre Auguste Renoir (1841 Limoges-1919 Cagnes).

Títol:
Dona tocant la guitarra.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1880.

Època:
S. XIX, Impressionisme.

Museu:
Musée des Beaux-Arts, Lyon, França.

 



8) Artista: Pablo Ruiz Picasso (1881 Málaga
–1973 Mougins).

Títol:
Arlequí amb guitarra.

Tècnica
i data
: oli sobre fusta del 1918.

Època:
S. XX.

Museu:
Col·lecció H. Berggruen, París, França.

 

 

 

9) Artista:
Joaquim Vayreda i Vila.

Títol:
sense títol.

Tècnica
i data
:
oli del 1864.

Època:
segle XIX.

Museu:
Museu Comarcal de la Garrotxa.

 

10) Els pintors que més han representat la guitarra són els cubistes. Podeu veure guitarres en pintures d’art cubista dels següents autors:

Georges Braque.

Picasso.

Juan Gris.

 

Per exemple:



Artista: Juan Gris (pintor espanyol
1887-1927).

Títol: Arlequí amb guitarra.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1919.

Època:
segle XX, art cubista.

Museu:
Galerie Louise Leiris, París.

 







Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.