Percussió

Aquest
bloc sobre la Percussió a través de l’Art es troba en construcció ja
que anirem entran altres instruments i ampliant els que ja es poden
veure.

Els dibuixos, només pretenen ser una referència perquè vos animeu a buscar aquestes obres d’art.

Les autores del bloc són:

Caterina Ramis Cabrer, professora de Català i aficionada a la música.

Montse Soler Mestres, professora de Música i autora dels dibuixos.

Feu clic a links si voleu veure altres treballs nostres.

 

Mail de contacte: artinstruments@gmail.com

 



Comentaris tancats a Percussió

Percussió: bloc en construcció

Aquest bloc sobre la Percussió a través de l’Art es troba en construcció ja que anirem entran altres instruments i ampliant els que ja es poden veure.

Els dibuixos, només pretenen ser una referència perquè vos animeu a buscar aquestes obres d’art.

Les autores del bloc són:

Caterina Ramis Cabrer, professora de Català i aficionada a la Música.

Montse Soler Mestres, professora de Música i autora dels dibuixos.

 

Mail de contacte: artisntruments@gmail.com

 



Comentaris tancats a Percussió: bloc en construcció

Membranòfons de so indeterminat

 

La Pandereta





Artista:
Jean-Baptiste Carpeaux (1827-Valenciennes-1875 Courbevoie).

Títol:
La Dansa.

Tècnica
i data
:
escultura en guix del 1869.

Època:
segle XIX, Realisme.

Museu:
Chi-Mei Museum, Taiwan, Xina.

 

      La pandereta és un instrument de percussió de so indeterminat,
variant del tambor, consistent en un cèrcol de fusta de poca amplada
que tensa una membrana de cuir o de pell. Té un nombre variable de
sonalls, en forma de petits discos de metall, segons el model. La
pandereta ja era coneguda en els antics pobles asiàtics, i des de
l’època medieval, que acompanyava joglars i trobadors, que forma
part del folklore europeu. A Espanya la trobem a “villancicos”,
balls, danses, cançons de ronda, romeries i altres celebracions; és
un instrument que permet als dansaires d’acompanyar-se ells
mateixos. Es pot tocar de diferents maneres: colpejant la membrana
amb la mà o amb baqueta, fregant-la amb els dits, picant-la fort amb
el puny, picant-la contra els genolls i, també, es pot sacsejar
l’instrument, sense colpejar, fent que se sentin només els
sonalls.



      La pandereta, en un principi, s’anomenava “panderete”, en
castellà; el sufix “ete” és de procedència mossàrab. En el
Libro de Buen Amor
(s XIV), l’Arcipreste de Hita escriu: “el panderete con sonajas
de açofar”; i Miguel de Cervantes (1547-1616) diu a “
La
gitanilla
”: “Cuando Preciosa el panderete
toca”. El mot “pandereta” no apareix en el diccionari de la
Reial Acadèmia espanyola fins el 1884. Durant l’època medieval i
el Renaixement la pandereta formava part de la música culta, com en
tenim un exemple a l’ensalada “La Negrina”, de Mateu Fletxa el
Vell (1485-1553); no fou així en el període barroc, però a finals
del s XVIII va tornar a aparèixer, i des d’aleshores s’ha
convertit en un instrument habitual dins la percussió de
l’orquestra. També ha estat introduïda dins l’òpera, com en
tenim un exemple a “
Carmen”,
de Georges Bizet (1838-1875).



Artista:
Jean-Baptiste-Camille Corot (1796 París- 1875 Courbon).

Títol:
Gitana amb pandereta.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela anterior al 1862.

Època:
segle XIX Romanticisme; escola francesa de Barbizon.

Museu:
col·lecció privada
.

El Pandero

 

Artista: anònim.


Títol: Noies amb instruments musicals.


Tècnica i data: pintura sobre estuc, d’aproximadament
1.500 anys aC; XVIII dinastia.


Època: antic Egipte.


Ubicació: Tomba de Rekhmiré, Sheikh Abd el
Gurna, Egipte.


Instruments d’esquerra a dreta: arpa angular, llaüt egipci i pandero rectangular.



      El pandero és un instrument de percussió de so indeterminat. Està
format per un cèrcol de fusta de 4 a 8 cm d’altura i uns 25-35 cm
de diàmetre; no porta sonalls. Té una sola membrana tensada que pot
ser de pell o altres materials equivalents. Es percudeix directament
amb la mà dreta mentre amb l’altra s’aguanta; també es pot
tocar amb una maça. És un instrument
molt antic; tambors de marc ja es coneixien mil·lennis abans de
Crist a l’Àsia menor i a Egipte on n’hi havia de rodons i rectangulars (una mica còncaus com el de la pintura).

      A Grècia i a Roma hi havia el
tympanon i el tympanum, respectivament; aquest mot fou de significat
genèric i es va donar a diversos instruments de membrana. Un tympanon grec el podem veure en alguna cràtera com la que conté aquest dibuix:

 

 

    El tympanum romà apareix en mosaics:

Artista: Dioscòrides de Samos.


Títol: Músics ambulants.


Tècnica i data: mosaic anterior al segle I aC.


Època: antiga Roma.


Ubicació: Trobat a Pompeia.

Museu: Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

Instruments d’esquerra a dreta: tíbia romana (aeròfon), platerets o címbals (idiòfon de so indeterminat) i pandero.

      
Tot i que
el model original era rodó o rectangular (com hem vist a Egipte), se’n van fer també de quadrats que
han sobreviscut fins els nostres dies, com per exemple a Galícia. El pandero ha estat sempre un instrument molt popular, sobretot en l’acompanyament de la dansa. Se’n pot veure un de quadrat a la Col·legiata de Santa Maria la Major de Toro (Zamora) del s XIII:

       Es tracta d’un relleu construït entre 1284 i 1295 que es troba a la Portalada de la Magestat. En la sexta arquivolta apareixen 18 músics com el que veiem a la imatge però amb diferents instruments. Val la pena mirar-lo complet perquè és un dels pocs elements escultòrics del gòtic que conserva la seva policromia original. 

El Tambor

 



Artista: Gillis Congnet (1538 Antwerpen-1599 Hamburg).

Títol:
Pierson la Hues.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1581.

Època:
segle XVI, Renaixement, escola flamenca.

Museu:
Koninklijk Museum voor Schine Kunsten, Antwerpen.





     L’antiguitat del tambor es remunta a la prehistòria, vinculat a
les cerimònies rituals que l’associaven a la veu sagrada dels
déus, als mites de fecunditat i a la invocació de les forces
sobrenaturals. Els tambors són instruments de percussió de so
indeterminat que sonen gràcies a una membrana, de pergamí, pell o
plàstic, que es percudeix amb baquetes de fusta amb un extrem en
forma de bola. Aquesta membrana està tensada i muntada en un cèrcol,
damunt d’un bastidor cilíndric que sol ser de fusta o metall i fa de caixa de ressonància. Com podem veure a
la pintura hi ha una corda tensora en forma de ziga-zaga; altres
models de tambor  més moderns van tensats amb cargols. El tambor pot dur una o
dues membranes, quan només en porta una el bastidor resta obert en
la seva part inferior. El tambor militar en porta dues i és
redoblant. Té un so penetrant i potent segons el diàmetre i
l’altura de la caixa. S’utilitzava en parades, marxes militars i
actes bèl·lics. Des de l’època de Carlemagne (s VIII) que els
tambors ressonen a les batalles; durant la marxa es subjectava a la
part esquerra del cos amb cadenats com molt bé es veu a la pintura. 

Emprat també dins
l’orquestra el podem sentir al 4t moviment de “Música per als
reials focs artificials” (1749) de Haendel.

El Tamborí

 

Títol: Cantigas de Santa María (cantiga 370).

Tècnica
i data
:
miniatures dibuixades al còdex de les cançons d’Alfons X el Savi, acabades abans de
1284.

Època:
segle XIII, medieval.

Ubicació:
Biblioteca de l’Escorial.



     
      En el
Libro de Buen Amor
(s XIV), l’Arcipreste de Hita escriu:
"la flauta
armoniza con ellos más alta que un risco, con ella el tamborino: sin él no vale un prisco". Això vol dir que aquest dos instruments s’acostumaven a tocar junts: la flauta amb la mà esquerra i el tamborí amb la dreta. Aquí trobem doncs els avantpassats del flabiol i tamborí de la cobla catalana.
 
 
La Simbomba
 

 



Artista:
Jean Miense Molenaer (1610 Haarlem-1668 Haarlem).

Títol:
Dos nens i una nena fent música.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1629.

Època:
segle XVII,
Barroc holandès.

Museu:
National Gallery, Londres.

Instruments de
dreta a esquerra
: simbomba (membranòfon fregat), instrument casolà
que sembla ser un casc (idiòfon percudit amb culleres), i violí
(cordòfon fregat).

     Els tambors de fricció, anomenats simbomba o “zambomba” (en
castellà), apareixen principalment a l’Àfrica, al centre
d’Amèrica i a Amèrica del sud, i també, antigament, en alguns
folklores europeus, com és el cas del nostre país. A Holanda el més típic
fou l’anomenat “rommelpot” flamenc (que és el que veiem a la
imatge), molt popular en el segle XVII; el feien servir els nens  i les nenes per
acompanyar cançons de Nadal. Estava construït amb una pell
d’animal, tensada sobre un simple gerro de terra cuita i
atravessada per una vareta; el so de l’instrument s’obté fregant
suaument la vareta amb els dits molls.



 



Comentaris tancats a Membranòfons de so indeterminat

Idiòfons de so determinat

Les Campanes

Títol: Cantigas de Santa María (cantiga 400).

Tècnica
i data
:
miniatures dibuixades al còdex de les cançons d’Alfons X el Savi, acabades abans de
1284.

Època:
segle XIII, medieval.

Ubicació:
Biblioteca de l’Escorial.

      Aquí podem veure un joc de campanes afinades amb diferents  mides formant un carilló. El carilló té els seus orígens a l’Àsia central on estava format per dues fileres de campanes que es tocaven amb maces de fusta. A Europa aquest instrument va arribar a Flandes el segle XI i a Espanya ja existia cap el segle XIII com ho podem veure al dibuix. Fou molt emprat a les esglésies. Podem sentir un joc de campanes a l’oratori Saül de G.F.Händel (1685-1759).

     Avui dia a les orquestres hi ha les campanes tubulars que són un conjunt de tubs metàl·lics afinats que sonen en ser colpejats per un martellet.

 

 

L’Enclusa

 

Artista:
Diego Rodríguez de Silva Velázquez (1599 Sevilla- 1660 Madrid).

Títol:
La forja de Vulcà.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1630.

Època:
segle XVII, Barroc, escola espanyola.

Museu:
Museo del Prado, Madrid.
  

      
L’enclusa ha estat emprada de forma ocasional com a instrument de
percussió. Pedro Calderón de la Barca (1600-1681) cita en “
El
pintor de su deshonra
”: “Dos deidades,
que sin duda en lyra y yunque acompañan…”; segurament que fa
referència a Apol·lo i Vulcà. L’enclusa és el símbol de Vulcà
(Hefest en grec), el déu del foc, que segons la mitologia hi feia
repicar els martells a sobre perquè el sentissin a totes les valls
gregues. Ja fou emprada per Pitàgores (s VI-V aC) en els seus
experiments matemàtico-musicals, junt amb les cordes i tubs de
diferent longitud i els vasos amb diferents quantitats d’aigua.
Quan s’utilitza dins l’orquestra l’enclusa està formada per
barres de metall de variada longitud, afinades i col·locades sobre
una caixa de ressonància, que es colpegen amb un martell. Al segle
XIX aquest instrument fou emprat en òperes com “
L’or
del Rhin
”, de Richard Wagner (1813-1883), i
El Trobador”, de
Giuseppe Verdi (1813-1901). Per sentir l’enclusa podem escoltar “
La
Maquinista
”, per a cor masculí i banda de
Josep Anselm Clavé (1824-1874).

 

L’Esquella



 

     
L’esquella és un instrument idiòfon semblant a una campana, però
de forma diferent, i fet de ferro o coure; dins porta un
os d’animal que la fa sonar. La solen dur els bous i les cabres des de fa segles, com podem veure a la pintura de la Col·legiata de Sant Isidre a Lleó (fresc romànic del s XII).

      Però també
es fa servir dins la música popular espanyola. Miguel de Cervantes
en fa referència en la seva obra
La tía
fingida,
on parla de dotze esquelles que
acompanyen una serenata d’estudiants. A Galícia encara es fan les
anomenades “cencerradas” a les festes locals i noces.

     
N’hi ha
de diferents mides i fins i tot han format part de l’orquestra del
segle XX; estan ordenades cromàticament i hi ha jocs que poden
arribar a fer quatre octaves. Gustav Mahler fou un dels primers a fer-les
servir en la seva 6a Simfonia (simbolitzen la solitud de l’home dins la natura). També podem sentir les esquelles, junt amb altres instruments de
percussió, a l’obra
Ionisation
(1931), d’Edgar Varèse.

La Ginebra

Artista: Van de Venne, Adriaen Pieterszoon (Delft 1589-La Haia 1662).

Títol:
La Treva.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1616, detall.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Musée du Louvre, París.

      
La ginebra pertany a la família dels xilòfons. Es tracta d’un
xilòfon portàtil. Era emprat pels músics ambulants que el portaven
penjat del coll o subjectat amb la mà esquerra i percudit amb una
baqueta a la mà dreta (com a la pintura). Les ginebres que es duien
penjades del coll es podien percudir amb dues baquetes. Eren fetes
d’os o de fusta arrodonida en pals de diferents mides formant
escala. Aquests pals anaven units pels dos costats essent el superior
el més petit i, per tant, el més agut.

      
L’origen d’aquest
instrument és primitiu i encara es pot trobar en la música popular
de molts llocs del món en diferents mides i disposicions. A Europa
es tenen referències de la ginebra (en francès “échelette”)
des del segle XVI. A Espanya s’ha utilitzat en l’acompanyament
del cant popular i és molt freqüent fer-lo sonar rascant-lo amb un
pal de dalt a baix.

 

 

 


 

Comentaris tancats a Idiòfons de so determinat

Idiòfons de so indeterminat

Els Cascavells

Artista:
Diego Rodríguez de Silva Velázquez (1599 Sevilla- 1660 Madrid).

Títol: El Príncipe Felipe Próspero.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1659.

Època:
segle XVII, Barroc, escola espanyola.

Museu: Kunsthistorisches Museum, Viena.



El cascavell és un instrument consistent en una boleta de metall
(plata, or, coure o bronze) buida i foradada que té un bocí de
ferro o de llautó a l’interior que sona quan se sacseja. A l’època
medieval els portaven els joglars i els bufons a les cames o a la
roba. Podien tenir diferents mides. Ja en el Renaixement, es cosien
als vestits, als braçalets, a les sabates, al barret, etc. També
era molt normal posar-los als animals. Miguel de Cervantes
(1547-1616)
en fa referència en el seu “
Quixot”:
Estaba don Quijote mirando como por una
parte de la enramada entraban hasta doce labradores sobre doce
hermosísimas yeguas, con ricos y vistosos jaeces del campo y com
muchos cascabeles en los petrales
”.

Els
cascavells que s’utilitzen dins l’orquestra o en conjunts
instrumentals solen estar muntats en tires de cuir o en arcs de fusta
o plàstic. Per sentir els cascavells a l’orquestra simfònica hi
ha la dansa alemanya anomenada “Sleigh Ride” (portar el trineu)
que es pot trobar al CD 1 d’ “Orchestral Favourites” dirigit
per Herbert von Karajan (1908-1989).

 

Les Castanyoles

      
Les castanyoles tenen el seu origen en els cròtals emprats a l’antic Egipte i a Grècia. Els cròtals són


dos objectes idèntics o semblants que es fan xocar entre ells.
Han estat emprats des de l’antiguitat clàssica i oriental per fer
acompanyaments rítmics; actualment es poden trobar en moltes regions
del món. Els palets de l’antic Egipte es feien servir per
parelles i estaven formats per dues làmines
de fusta o ivori; molts anaven decorats amb figures humanes i
d’animals. Les formes més primitives que perduren actualment són
de pedra, os o de fusta, rectes o una mica corbes, i es toquen amb
les dues mans.

No s’han de confondre amb els actuals cròtals de metall (platerets) ja que antigament eren palets com els de fusta que podem veure a la imatge:

 



Títol: Cantigas de Santa María (cantiga 330).

Tècnica
i data
:
miniatures dibuixades al còdex de les cançons d’Alfons X el Savi, acabades abans de
1284.

Època:
segle XIII, medieval.

Ubicació:
Biblioteca de l’Escorial.




Artista: Francisco de Goya y Lucientes (1746 Fuendetodos-1828 Burdeos).

Títol:
Dansa a la vora del riu Manzanares.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1777.

Època:
segle XVIII, estil propi dins l’època del Neoclassicisme.

Museu:
Museo del Prado, Madrid.

 

      
Les castanyoles, que van aparèixer el segle XV, estan
formades per dues parts simètriques de fusta (buides de la part
interna per augmentar la ressonància) que es toquen amb una sola mà,
de forma que se’n poden utilitzar dos parells cada vegada. Quan es
toquen dins l’orquestra porten un mànec que en facilita l’ús.
Produeixen un so sec i breu.



      
Aquest instrument és mediterrani i
fonamentalment espanyol (acompanya les jotes i els balls andalusos
del flamenc, entre altres balls); també es toquen a les Balears (on
són més grans) i al
sud d’Itàlia.



      
Les castanyoles han
estat sempre associades a la música espanyola, fins i tot pels compositors forans.
En tenim exemples a: El
Trencanous
i El Llac
dels Cignes
, ballets de Piotr Ílitx
Txaikovski (1840-1893 St. Petersburg);
Caprici
espanyol
, de Nicolai Rimsky Korsakov
(1844-1908 St. Petersburg); i
Rapsòdia
espanyola
, de Maurice Ravel (1875-1937
París). En totes hi intervenen les castanyoles.

 

Els Platerets o Címbals

 




Títol: Ball de la bacant, detall dels Misteris Dionisíacs.

Tècnica: fresc.

Època:
segle I aC, art romà.

Ubicació: Villa  dels Misteris, ruïnes de Pompeia, Itàlia.

Títol: Cantigas de Santa María (cantiga 190).

Tècnica
i data
:
miniatures dibuixades al còdex de les cançons d’Alfons X el Savi, acabades abans de
1284.

Època:
segle XIII, medieval.

Ubicació:
Biblioteca de l’Escorial.




Artista: Luca della Robbia (1400-1482, escultor italià).

Títol:
Cantoria.

Tècnica
i data
:
relleu en marbre del 1438.

Època:
segle XV, Renaixement italià.

Ubicació:
l’original es troba a la Catedral de Florència.

Museu:
Museo dell’Opera del
Duomo, Florència.



       Els címbals estan
formats per dos platerets metàl·lics, de coure, plata o bronze, que
en xocar entre ells produeixen un so que pot ser més o menys agut
segons la mida i la cavitat que es pot observar perfectament en
aquesta escultura. És un instrument de percussió de so indeterminat,
encara que n’hi pot haver d’afinats; el timbre és clar i lluent.
El seu origen és molt antic, es troba ja en relleus babilònics i
assiris, però llavors la seva forma era més plana. L’ús d’aquest
instrument es va estendre a Grècia, a través de Creta, on estava
associat al culte de Cibele. A Roma, els címbals, els tocaven unes
ballarines anomenades “cymbalistriae” en el culte al déu Bacus (com hem vist en el fresc de Pompeia).

      A l’època medieval es van continuar emprant; a més a més de les Cantigas de Santa María també en tenim referències
literàries com per exemple en “La vida de Santo Domingo de Silos”
de Gonzalo de Berceo (1180-1250): “Non avié prior el cínbalo
tañido, un trotero del rey fo a ellos venido, de abad e de fraires
fo muy bien recebido, díxoles tal mensage que le fo bien gradido”.

      La primera vegada que els címbals van entrar a l’orquestra fou a
l’òpera “Esther” (1680) de Nikolaus Adam Strungk; s’hi han
mantigut sobretot a partir del segle XIX, però sempre de manera
ocasional. Per sentir címbals com els antics podem escoltar el
“Preludi a la migdiada d’un faune” (1894) de Claude Debussy
(cap al final de l’obra).

Els Sonalls

     En aquesta imatge de l’antic Egipte podem veure a Nefertari amb un sistre; es tracta de l’avantpassat dels sonalls.

 


     

 



Artista: Rafael Sanzio (1483-1520 Roma).

Títol:
Santa Cecília amb els Sants (detall d’alguns dels instruments).

Tècnica
i data
:
oli sobre tela del 1514/16.

Època:
segle XVI, Renaixement italià.

Museu:
Pinacoteca Nazionale, Bologna, Itàlia.

Instruments d’esquerra a dreta: triangle, flauta dolça, sonalls i viola.

 

      Els sonalls
estan formats per petites xapes de metall o cimbalets, units de dos
en dos per un eix, que poden tenir diverses disposicions. En el cas
d’aquesta pintura estan col·locats en una fusta circular que no és
res més que una pandereta sense membrana. Aquests tipus de
panderetes poden tenir diferents mides i un nombre de sonalls
variable. Normalment es toca agafat amb la mà dreta i picant
l’instrument contra el palmell de l’esquerra; també es pot
sacsejar fent efecte de trèmolo. Com hem vist, té els seus
orígens en els címbals de l’antic Egipte, que sovint es fixaven
en una peça ferma de fusta o metall formant així els cistres. En el
Libro de Buen Amor,
del segle XIV, l’Arcipreste de Hita esmenta una pandereta amb
sonalls: “dulce canón entero sal con el panderete, con sonajas de
açófar fazen dulce sonete”. Leandro Fernández de Moratín
(1760-1828) va escriure: “en la Mancha tocan panderos; en Andalucía
sonajas y panderetas”. És un instrument molt emprat en
l’acompanyament de la música tradicional espanyola, com per
exemple en els “villancicos” i nadales. Per sentir-lo podem
escoltar el “Cuncti simus concanentes” del Llibre Vermell de
Montserrat, on els sonalls eren tocats, junt amb altres instruments,
pels pelegrins mentre cantaven (s XIV).
 
 

El Triangle

 



Artista: Eustache le Sueur (1616 París-1655 París).

Títol:
La Musa Terpsícore.

Tècnica
i data
: oli sobre fusta de 1652/55.

Època:
segle XVII, Barroc francès.

Museu:
Musée du Louvre, París.

      El triangle es coneix a Occident des de l’època medieval;
consisteix en una vareta d’acer doblegada en forma de triangle en
el qual un dels seus angles queda obert (no és el cas del que veiem
a la pintura). S’aguanta amb la mà esquerra amb un cordill o amb
un sol dit, tot i que també es pot penjar d’un suport, per tal que
la vara romangui lliure per vibrar, i es percudeix amb la mà dreta
amb una baqueta metàl·lica. El seu so és penetrant i lluminós i
fa una sèrie d’harmònics que es sobreposen al so fonamental;
també es pot aconseguir efecte de trèmolo desplaçant la baqueta
ràpidament per un dels angles de l’instrument. Antigament, la
clara sonoritat del triangle quedava enriquida per una sèrie
d’anelles metàl·liques que adornaven la base i donaven una major
ressonància; a principis del s XIX es van suprimir.
     

      En el s XVIII,
aquest instrument s’integrà en l’orquestra -en tenim un exemple
en la “Simfonia militar” (1794) de Joseph Haydn (fent trèmolo a
l’“allegretto”). Hi ha moltes obres on es pot sentir el
triangle, però una de les més boniques és el poema simfònic “El
Moldava” (1872) de Bedrich Smetana.

 

 


 



Comentaris tancats a Idiòfons de so indeterminat

Enhorabona!

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s’ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!

Comentaris tancats a Enhorabona!